1. Catalogació. La casa Milà, o La Pedrera, es va construir entre el 1906 i 1910 a Barcelona, per Antoni Gaudí. Ressenya breu. Els materials utilitzats són la pedra, el maó, el ferro, i la ceràmica. El sistema constructiu és voltat amb materials industrials.  2. E. suport. L'estructura de ferro, les jàsseres (bigues mestres) recolzades sobre els pilars de pedra, permet alliberar els murs de la funció de suport i crear uns espais lliures que no depenen de parets mestres. La funció dels murs és substituïda pels arcs parabòlics i les columnes incliandes. E. suportats. La façana de l'edifici connectada al cos de l'edifici per mitjà d'un sistema de bigues i tirants de ferro, i les golfes i terrat, amb la volta anul·lar d'arcs catenaris. E.interior. Planta rectangular aixamfranada amb les parets perimetrals ondulants. L'edifici té dos celoberts interiors de grans dimensions. A diferència de les construccions del moment, Gaudí va instal·lar ascensors i una escala de dimensions reduïdes. La decoració interior segueix també la línia modernista, amb estucs als sostres, panys amb motius florals, etc.  La façana i la planta lliures de partes de càrrega fan possibles unes bones obertures exteriors per a l'entrada de llum i ventilació. Celoberts contribueixen a la il·luminació interior de totes les plantes. En els accessos als habitatges, prescindir de les escales i disposà d'un sistema d'ascensors porten directament a cadascun del habitatges. E.exterior. La seva irregularitat fa que l'edifici destaqui per sobre de la resta. La façana no és simètrica però aconsegueix un gran equilibri i harmonia gràcies a les fileres de balcons que s'ondulen alternativament i irregularment.  El coronament és enrajolat blanc. Vista des de l'exterior sembla una muntanya de pedra de formes capricioses on corbes i paràboles dominen els contorns creant un efecte únic. Les obertures de les finestres i les portes i balconades fetes de ferro forjat i modelat en forma de motius vegetals, segueixen la mateixa tònica. La composició de pedra i la seva talla granulada li proporcionen una consistència comparable a determinades formes geològiques. L'edifici es compon 1 planta baixa, 5 pisos i 1 àtic, revestit de tessel·les de ceràmica blanca. Al terrat, les capricioses formes escultòriques recorden els paisatges de la Capadòcia i acullen dipòsits d'aigua i capses de les escales i ascensors.

Estil. Modernisme. Caracter´sitiques: ús de la línia cobra, decoració carregada d'inspiració en elements de la natura, asimatria i recuperació de les tècniques artesanals. La Pedrera és producte de la gran llibertat creativa del seu autor. L'enorme influència que exerceixen en l'autor les formes de la natura és evident per exemple les formes capricioses de Montserrat o les onades del mar haurien influït en l'ondulació del mur de la façana. També hi ha influència de l'arquitectura gotica i el mon medieval, per exemple en les xemeneies que recorden els elms dels cavallers. La funcionalitat és també molt important en l'arquitectura de Gaudí: va aportar un sistema innovador d'ascensors que conduïen directament a cadascun dels habitatges, es va avançar a la planta lliure proposada pel Moviment Modern, utilitzant pilars en lloc de murs de càrrega en l'estructura. El treball artesà oposat a l'industrial, és molt present en aquesta obra, malgrat la utilització de jàsseres de ferro colat de producció industrial que permeten sostenir tot l'edifici i deixar plantes lliures. Aquesta combinació de tècnica i artesania fou bàsica en el modernisme. La Casa Milà constitueix un clar exponent de la reacció en contra de l'uniformisme arquitectònic imposat per la Revolució Industrial. Gaudí aplegà els elements fonamentals que conformaven la seva concepció orgànica de l'arquitectura. Tot i que no hi utilitzà policromia exterior la combinació entre la forma sinuosa dels blocs de pedra i el ferro utilitzat a les balconades dóna a l'edifici una gran força expressiva. La Pedrera va tenir una influència estètica directa sobre obres de l'arquitectura expressionista, especialment pel caràcter estructural i el disseny orgànic de l'edifici. Arquitectes com Le Corbussier van continuar admirant l'estructura d'aquest edifici i, dins les arts plàstiques, l'edifici fou admirat pels surrealistes que van publicar un article sobre ell. Continua sent un dels edificis més admirats pels arquitectes contemporanis que valoren la relació entre tècnica, estètica, funció i espai.

3. Contingut i significació.La Casa Milà constitueix l'exponent més clar de l'arquitectura orgànica de Gaudí el qual, en l'intent de rebutjar tota noció d'uniformitat, desterrà completament la utilització de la línia recta en la construcció. La decoració és també obra de Gaudí, amb la intervenció del seu col·laborador, l'arquitecte Josep Maria Jujol. A l'exterior, les ondulacions dels balcons, concebudes com a element escultòric, són dinàmiques i provoquen un joc de clarobscurs molt decoratius. Les baranes de ferro forjat simulen formes vegetals entrellaçades. Al terrat, els dipòsits, les escales i les xemeneies tenen formes orgàniques i estan recobertes per trencadís. Simbolitzava poder econòmic de la família Milà, que encarregà l'obra a un dels arquitectes més controvertits del moment. Funció. Com a edifici residencial, Gaudí l'adaptà als criteris funcionals de l'època, deixant la planta principal per a la família Milà, i la resta per a lloguer. Explicacions / Context històric. La revolució industrial va provocar moltes contradiccions, una de les quals era el fet que els industrials s'adonaven de la manca de personalitat dels objectes i edificis producte de la fabricació en sèrie, per la qual cosa busquen la individualitat en l'artesania tradicional pels grans propietaris d'edificis modernistes. El creixement industrial i demogràfic de Barcelona va fer necessari un nou pla urbanístic. L'anticlericalisme del moment va influir en la construcció d'aquest edifici, i Gaudí dirigia la construcció de la Sagrada Família com a temple expiatori dels “pecats anticlericals” que havien fet els barcelonins en revoltes socials anteriors.

1.Catalogació. El Pensador de August Rodin inicialment va ser feta en guix el 1880, com a part d'un projecte que es va encarregar a Rodin, Les Portes de l?infern, on havia de decorar el timà. En aquell moment es titulava el Poeta i representava a Dante.El projecte no es va dur a terme i, El Pensador es va començar a mostrar per separat el 1888, convertint-se en una escultura autònoma. posteriorment, Rodin va fer l'escultura del Pensador en bronze l'any 1903 i la va fer més gran el 1904. Ressenya breu. El material utilitzat en la primera obra va ser el guix i la tècnica el modelat, després en la reproducció ampliada fou el bronze i la tècnica la fosa. La forma és exempta, feta per ser vista des de diferents punts i és de tipologia sedent. L'obra és monocromàtica. Actualment la reproducció enbronze més important es troba en el Museu Rodin de París. 2.Composició. Presenta una composició centrípeta, cap endins, desvinculant-se de qualsevol relació amb l'exterior, i es basa en l'ús de diagonals entrecreuades i en ziga-zaga (el braç esquerre està damunt del genoll esquerre, la mà dreta sosté el cap i el colze dret també està sobre el genoll esquerre). La figura està lleugerament desproporcionada, els peus i les mans són lleugerament més grans i el cap resulta més petit. Hi ha clarament una línia diagonal molt marcada que li dóna sensació de moviment a l'obra. Recorre al contrast entre les zones rugoses i les zones brillants, que no estan polides a la manera clàssica, sinó deixant que es vegi el modelat fet per l'artista, cosa que potencia un joc de llum i ombres i per tant, aquesta llum no és igual en tota l'escultura i li dóna més realisme i força. Ritme. Hi ha un equilibri entre repòs i moviment, aquest moviment es denota en la força del personatge que ens transmet l'obra. El tractament anatòmic i la tensió dels músculs del cos, com si estigués fent un esforç físic i no mental, reforça la idea de moviment, la voluntat de l'artista de donar vida a les seves figures. Temps.Voluntat d'eternitat, ja que aquesta obra volia significar la idea de la contemplació de la desgracia de la humanitat.

Estil.Aquesta obra “pertany” a l' impressionisme (efectes acusats de llums i ombres i superfícies rugoses) i també al simbolisme. Rodin té un estil molt personal. Dóna importància al volum dotat de vida, és a dir, ha de transmetre el sentiment de l'anima, per la qual cosa utilitza actituds, gestos o jocs de llums i ombra. Dóna més importància a l'aparença de les formes que a les formes mateixes. Sovint utilitza uns contorns no nítids, donant una sensació fugissera i fa servir la tècnica del “non finito” (inacabat). Busca l'expressió per sobre del naturalisme. Auguste René Rodin (1840- 1917) fou un dels més reconeguts escultors de tots els temps. Va ser rebutjat per ingressar a l'Escola de Belles Arts de París. Viatjà a Itàlia l'any 1875 on restà impressionat per l'obra de Miquel Àngel. Era admirador de l‘art gòtic i va recórrer les catedrals de França el 1877. La seva obra més ambiciosa va ser l'anomenada“La Porta de l'infern" on va encabir les seves obres més conegudes: "El pensador", "Elbes" i "El fill pròdig". La seva obra prefigura l'escultura modernista i el realisme, també el simbolisme, el vigor i el classicisme hi són sempre presents. Va tenir una influència enorme en els escultors del segle XX. Rodin havia començat amb el Realisme, després utilitzà el Simbolisme i finalment l' Impressionisme. En aquesta obra, Rodin va donar un tractament irregular al modelat de la figura, amb la finalitat de poder expressar la força interna i els sentiments del personatge. Això, i el fet que l'obra no estigui polida, sinó que es tracti d'una superfície insinuada, ha fet que l'obra de Rodin es consideri impressionista malgrat que no utilitza el color i la seva obra és tridimensional i no bidimensional.3. Contingut i significació. L'ant 1880, l'Estat Francès va encarregar a Rodin la realització de un relleu destinat a decorar l'entrada del Museu de les Arts Decoratives de París. Rodin va treballar durant anys en el projecte i finalment no va poder ser dut a terme per que superava el pressupost. Aquesta estatua estaba situada damunt de la porta, basada en la Divina Comèdia de Dant, es titulava el Poeta.

Representat inclinat cap a davant per observar els cercles de l'Infern i meditant sobre la seva obra, era alhora un ésser de cos torturat i un home d'esperit lliure, decidit a transcendir (elevar) el seu sofriment per mitjà de la poesia. Rodin volia representar Dant, i la va definir com “un home nu, ajupit sobre un roc on els seus peus es crispen. Amb el puny contra les dents, està pensant. El pensament fecund s'elabora lentament en el seu cervell. Es tracta d'un home immers en les seves reflexions, però amb el cos suggerint una gran capacitat d'acció. No és cap somiador, es un creador. S'ha convertit en una de les escultures més famoses de tots els temps. Funció. Decorativa i il·lustrativa.  Explicacions / Context històric. L'obra s'emmarca durant la III República francesa. La burgesia liberal, que s'havia oposat al despotisme del II Imperi, va assumir el poder després del desastre de la guerra franc-prussiana del 1870 i de l'experiència de la Comuna de París. Enriquida gràcies a la revolució industrial, l'expansió econòmica i l'especulació financera, aquesta burgesia va mirar cap el present i el futur, deixant de banda els vestigis del passat, les evocacions històriques o mitològiques de les obres academicistes que s'oferien als salons oficials d'artistes francesos que ja no es corresponien amb l'estètica que els agradava, lligada als principis i valors d'independència i individualisme. Els organismes oficials solien donar encàrrecs a artistes molt més acadèmics que Rodin, per això representa un reconeixement públic envers l'escultor. L'obra va comportar una ruptura amb les concepcions clàssiques de l'escultura i obrí les portes a una escultura centrada en els nous valors plàstics. Durant la segona meitat del segle XIX, en general l'art va adaptar-se al gust de les clases dominants, però un corrent minoritari va aprofitar les fissures del mercat de l'art per buscar noves formes d'expressió, cosa que va portar una evolució cap les Avantguardes del segle XX. La societat cada vegada més industrialitzada i competent, va contribuir a la substitució del llenguatge artístic vigent per altres més adequats a les noves perspectives i a l'eliminació d'idees com que “l'art és igual a bellesa” o que l'obra d'art és contrària a l'objecte útil.

1. Catalogació. Aquesta obra escultòrica s’anomena Els primers freds i és de Miquel Blay. Data del 1892 i actualment, es troba al MNAC (Barcelona). Ressenya breu. Aquesta figura és una escultura de volum rodó, el material és el marbre i la tècnica la talla, les mides són: 2,93 m x 1,95 m; i la seva tipologia es de grup. Veiem dos personatges, un ancià i una nena nus, asseguts en un banc. 2. Composició. La composició és proporciona i asimètrica, amb línies diagonals i en forma de S a la nena i verticals al vell, el cos de la nene es feble, prim, amb les costelles i os del maluc marcats, cos demacrat de l'ancià, amb amplitud d'espatlles. La nena centra tota l'atenció en l'ancià, mentre aquest observa a l'espectador, resignat però digne, ella busca la protecció de l'ancià, recolzant tendrament el cap en la seva clavícula, i plega els dos peus, que no li arriben al terra, en una postura que reflecteixi timidesa i indefensió. La llum crea una sensació de naturalitat en els cossos i reforça el volum. Ritme. El ritme és d'equilibri entre repos i moviment, les dues figures esrtan en repòs però el moviment de la nena dóna un cert dinamisme. Temps. És simbòlic i amb voluntat d'eternitat, donat que és una representació del pas del temps i la fragilitat humana, tot i que també podem pensar que copsa un instant, per tant seria un moment anecdòtic.  Estil.

3. Contingut i significació. El tema és anecdòtic i al·legòric i, pel que fa la iconografia, hi ha dos personatges, un vell i una nena, els quals mostren la vulnerabilitat de l’ésser humà en les dues etapes crucials de la se va vida: la infantesa i la vellesa. Pel que fa al simbolisme, Blay transmet la sensació de fred-indefensió del vell i la nena, completament nus; la veritable força és la capacitat de transformar una escena de tendresa conmovedora en una representació idealitzada del sofriment humà. Funció. La funció és decorativa, amb una temàtica intimista del gust de la burgesia que volia novetats artístiques, i va ser que feta per tal de que fos exposada a l’Exposició Nacional a Madrid l’any 1892 en què Blay va guanyar la primera medalla, per la qual cosa també té la funció de mostrar al món la gran vàlua artística de l’escultor. Explicacions/Context històric. El context històric està emmarcat en una època de molts canvis (revolucions polítiques, socials i tecnològiques), provocats per la Industrialització i les seves conseqüències: la imposició del sistema capitalista, l’ascens d’una burgesia industrial i financera rica i amb inquietuds nacionalistes, el creixement caòtic de les ciutats (creixement demogràfic, emigració del camp, concentració industrial). Aquesta conjuntura crearà la necessitat d’un nou urbanisme per organitzar les noves ciutats (Pla Cerdà, el 1859), i la necessitat d’un nou estil arquitectònic dels edificis de lesciutats d’acord amb els nous temps (refús de l’estil del passat) i representatiu de la nova classe dominant. La introducció de la fotografia a les revistes il·lustrades d’art va produir un canvi en els gustos de les classes dominants que fins aleshores havien preferit temes religiosos per decorar les cases.

1.  Catalogació. L'obra a comentar és Eros i Psique feta de 1787-1793 i el seu autor és Antonio Canova. Ressenya breu. Està feta de marbre, utilitza la tècnica de la talla, és una figura exempta, de grup, i es troba al Museu del Louvre a París, tot i que en principi va estar en un saló de la vil·la de lord Cawdor, prop del llac de Como (Itàlia), però fou robada per les tropes de Napoleó. 2.  Composició. Canova mostra, en aquesta escultura, el rigor neoclàssic amb la representació de l'ideal de bellesa tan masculí com femení. Aquesta escultura té una composició en forma de X, ja que es poden observar clarament dos línies diagonals: una des de l'ala esquerra d'Eros fins als peus de Psique, i l'altre des de l'ala dreta fins als peus de la noia. El centre circular, li proporciona una composició més proper al barroc i fa que l'espectador centri la seva mirada en aquest punt focal. L'escultor treballa seguint les pautes de l'escultura clàssica, treballant la superfície fins a aconseguir una superfície molt polida, per sobre la qual la llum llisca. Ritme. Moviment, marcat per les línies compositives i per l'acció de donar el petó, amb els braços entrecreuats formant un cercle. Temps. Simbòlic, donat que representa l'amor que és capaç de superar qualsevol obstacle, però també podem interpretar-lo com un moment anecdòtic des del punt de vista que materialitza l'instant fugisser del petó. Estil. L'obra pertany al neoclassicisme, sorgit a la segona meitat del segle XVIII, imitant els models clàssics grecs i romans i produint un art intel·lectualista, academicista iimpersonal. L'interès per les teories filosòfiques del món clàssic, el seu sistema de vida i el seu art, es va estendre per tota Europa tot i que va sorgir a Itàlia on es van començar els estudis sobre les ruïnes clàssiques trobades. El neoclassicisme està caracteritzat per l'ús de la temàtica mitològica, el treball del marbre, i per buscar la bellesa ideal i la claredat compositiva basada en la puresa de la línia. Malgrat això, les línies en forma de “X” i el centre circular l'acosten a una composició més barroca. Lluny de la fredor neoclàssica, l'autor aconsegueix una obra plena de tendresa, amb el tractament del material, al qual li dóna una textura suau i delicada, polint-la amb pedra volcànica i banyant-la amb calç i àcid a fi de donar-li un major realisme anatòmic.

3. Contingut i significació. El tema es basa en una de les narracions de L'ase d'or d'Apuleu (s. II aC). La historia narra com Psique (filla d'un rei d'Àsia), nerviosa quan descobreix que Eros s'ha enamorat d'ella i li ha fet construir un palau, acaba ofenent-lo (li tira la cera d'una espelma al rostre). Psique consulta l'oracle de Venus, que li va imposar tres condicions per recuperar el seu amor, l'última de les quals consistia a recollir l'atuell de Prosèrpina, el càntir que contenia el secret de la bellesa. Psique no es resisteix a obrir el càntir i cau en un son profund. El déu Eros se'n compadeix i la desperta amb un bes.La intensitat del moment escollit per Canova fa que aquest gest es converteixi en la imatge paradigmàtica de l'amor. L'escultor estudiava cada una de les seves creacions amb esbossos dibuixats o models de guix. Funció. Decorativa. Es va fer per encàrrec de lord Cawdor, però després arribà a mans de Napoleó. Explicacions / Context històric. Les descobertes de les ruïnes de Pompeia i Herculà, els estudis de l'antiguitat clàssica de Winckelmann, la divulgació a través de la impremta dels llibres clàssics amb edicions filològiques cada cop més erudites, i el liberalisme polític fonamentat, en part, en principis de l'antiguitat, van fer que es visqués un moment de retorn al passat de la cultura occidental.

1. Catalogació. Es tracta dels Magatzems Carson, Pirie i Scott, datats de l'any 1899 i 1901 i ampliats entre els anys 1903 i 1904. Es troben a Chicago. Ressenya breu. Els materials emprats foren el formigó, el vidre, l'acer, la pedra i el ferro. El tractament del mur és fet amb pilars de formigó armat que formen una carcassa metàl·lica i així s'allibera de la funció de càrrega i el sistema constructiu és amb materials industrials.2.  Elements de suport. A més d'estar sostingut per pilars de formigó armat on s'obren finestres i bigues d'acer, l'edifici se sosté per un esquelet format pels nous materials (com el formigó armat), les característiques del qual són: més comprensió i plasticitat i més resistència al foc. Elements de suportats. Els elements suportats són les grans finestres i la coberta plana que tanca la part superior de l'edifici. Espai interior. L'arquitecte concep l'edifici de dins cap a fora, formant als dos espais un tot indivisible, orgànic, on no hi sobra ni hi falta res. Així, cada part reflecteix la funció a la qual està destinada: “La forma segueix la funció”. La planta és lliure, només columnes i pilars trenquen la continuïtat de l'espai en tot l'interior, del qual la llum n'és l'element predominant. Els interiors són diàfans gràcies a l'estructura d'acer i formigó que sosté l'edifici. Espai exterior. La façana presenta dues parts ben diferenciades: la base de l'edifici formada per l'entresòl i la primera planta, tancats amb amplis aparadors de vidre situats a ran de façana i amb dues bandes de rica ornamentació de ferro fos, de caràcter naturalista feta amb fulles d'acant lobulades i espinoses i bandes espirals que emmarquen els aparadors. La part superior es tanca amb una construcció cel·lular, repetint un mateix mòdul que segueix un ritme de finestres horitzontals que són més baixes a la part superior i estan separades per una geomètrica estructura de formigó. Sullivan resol el trencament de la cantonada aixecant un pavelló circular que segueix l'estructura del cos inferior de l'edifici, amb una decoració molt més exagerada en la part baixa. Als vidres que segueixen la línia dels aparadors dels murs laterals de l'edifici s'hi poden veure els noms dels magatzems. Les portes del pavelló circular permeten una perfecta interrelació de l'interior amb l'exterior, havent continuïtat entre carrer i vestíbul. La façana està construïda per tal que compleixi funcions indispensables, especialment deixant entrar la llum. L'horitzontalitat li dóna poca sensació d'alçada cosa que li permet una major adaptació visual a l'entorn.

Estil. Pertany a l'Escola de Chicago, que presenta estructures metàl·liques que permeten realitzar edificis amb gran alçària; ús del pilar de formigó com a suport o fonament. Les finestres estan esteses horitzontalment per tota la façana; inclou un ascensor elèctric i una altra de les característiques és l'eliminació dels elements decoratius exteriors.Destaca sobretot per la seva funcionalitat i racionalitat tot i que manté el decorativisme ornamental de l'arquitectura modernista.El seu

1.  Catalogació. L'obra a comentar és el Palau de la Música Catalana, el seu autor és Lluís Domènech i Montaner, i es troba a Barcelona. Es va construir entre 1905 i 1908. Ressenya breu. Els materials utilitzats són el ferro, el maó, pedra artificial, vidre, mosaic i ceràmica. El sistema constructiu és amb materials industrials i amb volta. Dimensions a escala humana. 2.  Elements de suport. L'estructura metàl·lica i columnes de ferro que formen una “capsa de vidre”, malgrat que també fa ús dels murs, dels pilars i els arcs. A la planta baixa els arcs i els grans pilars de maó. Al segon pis una estructura de pilars, bigues de ferro i volta de revoltons, a més dels arcs. Els murs són de tancament (mur cortina) no de sustentació i per això en bona part són vitralls. Elements de suportats. Bigues, revoltons a la catalana i una gran claraboia central de vitrall. Espai interior. S'ubica en un solar irregular i lleugerament trapezoïdal. L'espai interior es divideix en tres parts: els accessos, on se situen dues escales monumentals; l'auditori, on se separen el pati de butaques i les llotges, i l'escenari, situat a la part més estreta i que no presenta l'arc superior tradicional que l'emmarca i, per tant, queda integrat plenament en el conjunt. Les dependències administratives ocupen la resta de l'edifici. La sala de concerts , gràcies a la utilització de columnes de ferro i formigó que estalvien parets mestres, és concebuda com una gran caixa de vidre. Aquest espai únic és de clara inspiració en el gòtic català. Tots els espais mantenen una gran unitat gràcies a l'ornamentació que decora tots els racons de l'edifici.La il·luminació s'aconsegueix pels laterals i la claraboia central. Com és un espai únic, tot l'espai interior queda il·luminat perfectament. Espai exterior. Està situat en un xamfrà de confluència de carreres estrets, cosa que no el permet destacar, excepte per la seva exuberant decoració. L'entrada se situa al xamfrà, decorat amb el grup escultòric de Miquel Blay (una al·legoria a la cançó popular catalana, presidida per la musa de la música i sant Jordi; i a la part inferior, a l'esquerra, la cançó de la llar i, a la dreta, la del treball. L'edifici presenta dues façanes de maó vist vermell, amb arcades a la planta baixa i una tribuna alta amb columnes de ferro i finestrals, coronada per arcs apuntats i decorada amb columnes de mosaics i busts escultòrics.  

L'edifici es tanca amb un àtic decorat amb mosaics de Lluís Bru, i una cúpula a la terrassa. L'aspecte més rellevant a l'exterior és el grup escultòric de Miquel Blay dedicat a lacançó popular, presidit per sant Jordi, a la confluència de les dues façanes.  La planta té forma estreta i profunda, ja que s'havia d'adaptar al terreny de la parcel·la. La façana té grans finestrals de vidre per tal de facilitar la il·luminació interior. Predomina la verticalitat i curvilinealitat. Estil. Pertany al Modernisme. Combina la tradició constructiva catalana  i la modernitat. Utilitza la línia corba en els arcs, una decoració carregada d'inspiració en elements de la natura, i recupera les tècniques artesanals. 3. Contingut i significació. L'edifici és de caràcter civil. No solament es va tenir en compte la decoració, sinó també el màxim de visibilitat en la sala de concerts així com una acústica perfecta. Joaquim Cabot, president de l'Orfeó Català, encarregà l'obra definida com un “temple de l'art català i el palau del nostre renaixement”. S'intentava aconseguir que l'edifici representés Catalunya, la seva història i la seva cultura. Per això els elements escultòrics recreen tant la música popular catalana com la culta. A l'escenari hi ha les escultures de Gargallo, un arbre amb el bust d'Anselm Clavè, que representa la música popular i Les Flors de Maig, Wagner i la cavalcada de les Valquíries, representa la música culta. La decoració escultòrica interior i exterior és molt complexa: al segon pis de la façana, hi ha els bustos de Bach, Beethoven, Palestrina i Wagner; el mosaic de Lluís Bru, Elscantaires de l'Orfeó Català, frontó on es representa a la senyera, les muntanyes de Montserrat i la Balanguera; escultures de Miquel Blay, Sant Jordi amb senyera i espasa i el grup de la Cançó Popular (amb homes, dones, camperols, pescadors, ciutadans, nens, que rodegen la Musa de la Cançó Popular Catalana. A la part baixa de l'escenari hi ha un fris de mosaic corbat que representa 18 dones inclinades que toquen diferents instruments, les muses de la Música. Funció. La funció és de sala de concerts però també era la seu de l'Orfeó Català i escola superior de música.

Explicacions / Context històric. La revolució industrial va provocar moltes contradiccions, una de les quals era el fet que els industrials s'adonaven de la manca de personalitat dels objectes i edificis producte de la fabricació en sèrie, per la qual cosa busquen la individualitat en l'artesania tradicional pels grans propietaris d'edificis modernistes. L'expansió de la ciutat de Barcelona, a partir de la Revolució Industrial va provocar que s' haguessin de crear o ampliar antics equipaments. El pla Cerdà dut a terme durant l'època del Modernisme, va preveure aquest creixement: és el moment en què s'edifiquen, entre d'altres infraestructures essencials i en diversos indrets de Barcelona, l'Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau (també obra de Domènech i Montaner), el Conservatori Municipal de Música, el Parc Güell i el Palau de la Música Catalana. A nivell cultural es va viure a Catalunya una gran renovació cultural, reflectida en la literatura, la música, les arts plàstiques i l'arquitectura. L'aparició del catalanisme polític fomentà un nacionalisme que estengué a tots els àmbits i l'edifici va constituir la culminació del catalanisme polític perquè la seva construcció va ser sufragada amb aportacions populars i de l'Orfeó Català, propietari de l'edifici. El 1888 Barcelona va organitzar l'Exposició Universal i l'Ajuntament va emprendre grans transformacions urbanístiques que van convertir Barcelona en una gran ciutat europea. Pel seu tipus de decoració, el Palau no tingué cap tipus de repercussió en l'arquitectura posterior, que la considerava passada de moda (en algun cas es va parlar del Palau com “el Palau de la Quincalleria Catalana” i fins i tot va estar a punt de ser enderrocat). L'aplicació de les innovacions tècniques com el ferro i el vidre en l'estructura de l'edifici, es veu també en edificis com l'Auditori de Chicago de Louis Sullivan (1889). El 1997 la UNESCO el va declarar Patrimoni de la Humanitat.

1. Catalogació. La Torre Eiffel es va construir entre el 1887 i el 1889 a París. Va ser construïda per Alexandre Gustave Eiffel i es considerada una arquitectura de ferro. Ressenya breu. El material utilitzat es el ferro forjat i el sistema constructiu amb materials industrials. Té unes dimensions de 305m (alt) x 125m (ample), tot i que actualment, després d’afegir l’antena de telecomunicacions mesura 325m. 2. Planta - Espai. Planta quadrada de 125 m de costat, amb un alçat dissenyat de 305 m i actualment de 325 m. sustentada sobre quatre pilars que conflueixen en una única forma que predomina una aparença de verticalitat, absència de decoració, èmfasi en les qualitats del material i trencament dels canons. Consta de tres plataformes a les quals es pot accedir per mitjà d'escales o ascensors. Elements de suport. Aquesta obra arquitectònica s’alça sobre quatre grans pilars als vèrtex del quadrat, reforçats per arcs, cosa que els fa ser molts resistents, amb un entramat de bigues de ferro integrat per 18.000 peces. Elements suportats. L'estructura vertical que s'aixeca com una agulla i es situa cap el centre de gravetat, dotant així l'edifici d'equilibri i estabilitat. Espai (exterior – interior). En aquest edifici no es pot diferenciar entre espai interior i exterior, donat que l'estructura que conforma la torre no tanca cap espai. Es tracta d'una construcció de gran verticalitat (la més alta del món en el moment de la seva construcció), amb una base que es va corbant cap a l'interior fins arribar a l'agulla. L'estructura està a la vista i es va construir amb bigues entrecreuades per tal de consolidar l'edifici. Els espais buits del primer i segon pis proporcionen una sensació d'ingravidesa visual. Tots quatre costats són idèntics i simètrics. Actualment hi ha restaurants i botigues. Estil. Més que un edifici es pot considerar una obra d'enginyeria. Pertany a l'estil anomenat Arquitectura del ferro. És un estil que no es pot desvincular de la II Revolució Industrial i l'ús dels nous materials com el ferro, l'acer, o el formigó armat. Les característiques fonamentals són el desproveïment d'elements decoratius superflus i la utilització del ferro com a materialconstructiu.  L'estil està molt vinculat a les Exposicions Universals, on es mostraven els últims avenços tècnics i industrials.

3. Contingut i significació. Quant el significat, l'obra aposta per la innovació, de forma que l’exposició sigui memorable i respongui a la idea d'una construcció moderna, d'acord amb els nous temps. Les exposicions universals van ser concebudes, dins la dinàmica de la Revolució Industrial, com uns grans aparadors on els diferents estats presentaven els seus avenços. París organitzà l'exposició de 1889 per celebrar el centenari de la Revolució Francesa (de la presa de la Bastilla) i la torre Eiffel es convertí en símbol de la potència i l'avenç de la tècnica constructiva de França i de les possibilitats dels nous materials constructius. La Torre Eiffel vol representar el triomf de la França industrial i es va escollir en un concurs organitzat pel ministre de comerç i indústria Édouard Lockroy, per representar França en l'esmentada exposició. Funció. Tenia com a funció commemorar el centenari de la Revolució Francesa de 1789 i crear una obra emblemàtica amb motiu de l'Exposició Universal de 1889. Actualment s'ha convertit en el símbol de París i tota França. És la primera estructura humana que superà els 300 metres i representa el triomf de l'enginyeria i la indústria, així com el progrés i la modernitat, valors de la burgesia industrial.  Explicacions / Context històric. Les exposicions universals van constituir esdeveniments importants en els quals participaven tots els països industrialitzats, que aportaven tots els seus avenços i creacions lligats a la segona revolució industrial, els intercanvis econòmics, i l'imperialisme creixent. La construcció de la torre Eiffel va provocar una gran polèmica sobre la seva estètica i es va demanar que s'abandonés el projecte, però la construcció va continuar. Es va mantenir per fer experiments de telègraf sense fil i es va anar integrant el el paisatge parisenc de forma que s'ha convertit en símbol de la ciutat i un referent per a alguns projectes. Va significar la superació de l'arquitectura tradicional i obrí un nou camí a seguir als arquitectes que s'havien de plantejar els nous reptes del segle XX. Actualment s'utilitza també per emetre TV, ràdio i senyal de telèfon i rep 200 milions de visitants l'any.