El relativisme moral i l'intel·lectualisme moral:Per intentar establir els parámetres del bé i del mal, s'han desenvolupat diverses teories ètiques:
Relativisme moral: es basava en la idea de consens. Per els sofistes que eren escèptics, no hi ha un bé o un mal absoluts, com tampoc una veritat. Que una cosa sigui bona o dolenta és una convenció i, per tant, la moral és relativa i subjectiva. Però malgrat tot sigui relatiu, les convenccions morals i les lleis acceptades s'han de respectar, maldement puguin canviar. Un cert relativisme és necessari però no tot lo que se pugui justificar és justificable. //Intel·lectualisme moral: Sócrates: principal opositor dels sofistes perquè diu que si que hi ha una veritat. Afirma que el mal no existeix, existeix la ignorància, per tant, en lloc d'argumentar per justificar-te has de fer-te les preguntes correctes i enfrontar-te a tu.
L'universalisme moral:Plató diu que hi ha idees universals que es poden conèixer intel·lectualment. El Bé és una d'elles i està per damunt de totes les altres. El Bé ens il·lumina i hauríem de tendir cap a ell en les nostres accions. Com més actuem en relació a n'aquest Bé universal més savis serem. D'això es diuuniversalisme moral. Segons Plató el Bé, la Bellesa i la Justícia han d'existir. No és possible que la Bé depengui de l'opinió, l'època o la societat. El Bé ha de ser universal i allò que és bo ha de ser bo sempre. Aquesta idea d'entendre el Bé com un valor fix, etern i universal converteix a Plató en universalista moral. Plató ens parla d'un aprenentatge llarg i difícil sobre le Bé i pensa que el coneixement ens fa millors persones.
L'eudomonisme moral:Aristòtil pensava que a l'univers tot tendeix a ocupar el seu lloc natural. Qe tot, tant en el món de les coses físiques, com en el món de les persones, succeeix per algunacausai amb algunafinalitat(a aquesta idea se li diuteologia). La finalitat de les accions humanes és la felicitat, segons Aristòtil.
Per tant, les accions que ens apropen a la felicitat són bones i les que no, són dolentes. Aristòtil no estava d'acord amb Plató, ell deia que no es pot determinar de forma exacta què és el Bé i què no ho és. El que importa és saber com actuar correctament en la pràctica i no just saber què és el Bé a nivell teòric.
La felicitat d'Aristòtil no és satisfer els nostres desitjos de qualsevol manera i a qualsevol preu, consisteix en tenir un comportament virtuós i això no és altra cosa que la moderació i la prudència. L'equilibri de trobar el terme mig entre dos extrems.
Escoles hel·lenístiques.
L'imperi d'Alexandre Magne i la civilització que quedarà després de la seva fragmentació es coneixen com a món hel·lenístic i és de clara influència aristotèlica i grega.
•Epicur→Hedonisme: la felicitat i la plenitud a la vida consisteixen en gaudir del plaer. L'única manera de ser feliç és evitar el dolor i, per tant, cercar el plaer. La qüestió és trobar un equilibri. La infelicitat es deriva quan es desitja alguna cosa que no es té. El plaer consisteix en la satisfacció del desig. Els plaers es divideixen en segons si satisfan un desig natural necessari (beure aigua quan es té sed), segons si es satisfan desitjos de coses que no són necessàries (quan compres un mòbil sents plaer, però no és una necessitat) o segons si satisfan desitjos que no són ni naturals ni necessaris (la fama o la glòria). Si satisfem les necessitats bàsiques i eliminem els desitjos innecessaris, aconseguim un estat d'imperturbabilitat i serenitat de l'ànima que ells anomenaven ataraxia. També diuen que hem d'eliminar el dolor que ens provoquen pors innecessàries, com la mort, els déus o el destí.
•Zenó→Estoicisme: l'ideal a aconseguir no és el plaer, sinó l'apatheia (absència total del plaer i de dolor amb el control de les nostres passions i desitjos). No té cap sentit lamentar-se o preocupar-se pel que succeeix. L'apatheia no significa conformisme ni passivitat, sinó un duríssim exercici d'autocontrol de les passions. El que afirmen alguns estoics com Epictet és que no pode defugir del dolor perquè el dolor és present a la nostra vida, però transformar i experientar aquest dolor en patiment és una opció nostra.
•Diògenes→Cinisme: ataca totes les convencions socials i promulga el retorn a un comportament natural com el dels animals i a una llibertat natural. És una escola escèptica de pensament on destaca el filòsof Pirró qjue diu que no podem conèier la veritat i que la felicitat consistiria en aconseguir la “suspensió” del pensament.
L'emotivisme moral.
El que ens planteja aquesta teoria és David Hume, que pensa que només podem conèixer allò que ens arriba a través de l'experiència sensible. Tot el que hi ha a la nostra ment, tot el coneixement es redueix a impressions (que deriven directament de sensacions) i idees (que es creen a partir de les impressions). No tenim cap idea vàlida del bé o del mal, perquè aquestes idees no podrien provenir d'un impressió basada en quelcom de l'exterior. El bé es basa en una qüestió emocional. Les coses que ens generen un sentiment agradable, de simpatia o atracció tendeixen a ser considerades bones i allò que ens genera adversió o repulsió emocional es considerat dolent.
Hume diu que no és una qüestió que es pugui raonar. “No hi ha res irracional en preferirla destrucció total de la humanitat abans que fer-me jo un tall en el dit”. Els elements emocionals i psicològics no s'han tingut sempre en compte a l'hora d'elaborar teories ètiques i aquests elements són significatius i importants.
No hem de confrondre l'emotivisme de Hume amb la idea errònea de que allò que no m'agrada a mi és dolent i el que si és bo. Sentim atracció o repulsió cap a les accions i les seves conseqüències no en funció de les nostres sensacions i gustos personals, sinó que establim un vincle emocional també els altres que ens fan rebutja comportaments o accions.