el món sublunar o terrestre: és el q habita l’ésser humà, la terra té forma esfèrica, és petita i està al centre d l'univers, el món està limitat per l’esfera d la lluna, frontera entre dues regions: constituït pels elements grecs: terra, aigua, aire i foc. cada un d’ells té un lloc propi a l’univers (teoria dels llocs naturals). si estiguessin en estat pur, s’organitzarien en esferes concèntriques i en l’ordre següent: la terra es trobaria al centre, sobre la terra hi hauria aigua, després l’aire i, finalment, el foc. els quatre elements tendeixen naturalment a recuperar la seva posició, i per això, posseeixen un moviment natural d caràcter rectilini, q es pot produir d2 maner: descendent, en el cas d la terra i l’aigua, i ascendent, en el cas d l’aire i el foc. com el món sublunar el composen substàncies q són compostos o mescles d‘aquests elements, segons sigui la proporció q d’aquestes substàncies tinguin, les correspondrà un moviment natural d’un signe o altre. extrau dues conclusions: *l’univers és finit. si fos infinit, no hauria cap punt destacat a l’univers. pel fet d ser finit, té un lloc central i un lloc extrem q els delimita.*el buit no existeix, ja q un cos en el buit estaria aïllat d la resta d l’univers i no podria determinar la direcció en la qual s’ha d moure. per tant, l’univers és únic, perquè no pot existir el buit q separaria els diferents universos independents. tot moviment q no sigui natural necessita una causa aliena q el justifiqui.recórrer al moviment q té lloc a la regió celeste. el moviment d rotació d l’esfera d les estrelles fixes es trasllada, per fricció, d’una esfera a altra fins arribar a l’esfera d la lluna, q el transmet a la regió sublunar. aquest moviment produeix la mescla dels elements i, per tant, fa q es generin i es corrompin els cossos. el món supralunar o celeste: és el q es troba més enllà d l'esfera d la lluna i q té el seu límit en l'esfera d les estrelles fixes. compost del 5e elem l'èter. és un element d naturalesa divina, perfecta, pur, inalterable i sense pes. món supralunar és etern i immutable. aquestes esferes existeixen realment i es componen d'èter, encara q només són visibles en les regions en què l'èter es concentra formant els cossos celestes. cada esfera es mou amb un moviment circular uniforme, q es transmet pel fregament d'unes esferes amb al3, i tot això produeix el moviment resultant dels planetes. l'espai i el temps:*té 3 dimensions.*depèn d la matèria* és absolut*és continu*no és homogeni ni isòtrop.*no és neutre. el temps està associat al moviment i al canvi: és el canvi mesurat per una ànima. el moviment circular uniforme d les estrelles fixes és el canvi q per excel·lència mesura el temps, propietats del temps aristotèlic: *és successiu, ja q transcorre inexorablement, i ho fa en un únic sentit: del passat cap al futur.*és absolut*és continu i etern*depèn del canvi: no canvi xq no temps. tycho brahe, no l'heliocentrisme copernicà, donar suport a les tesis d copèrnic. perquè els seus descobriments eren incompatibles amb la creença aristotèlica en les esferes i en la immutabilitat del cosmos. va descobrir una nova estrella, destruint així la idea q el món supralunar està lliure d la generació i d la corrupció, i també cal l'òrbita dels cometes, fet q posava d manifest q havien travessat les suposades esferes en la qual els planetes estan incrustats. johannes kepler l'heliocentrista. a partir d les observacions d brahe, va formular una sèrie d lleis q van desterrar l'herència aristotèlica q el copernicanisme mantenia: la circularitat d les òrbites i la uniformitat d les seves velocitats. consistència a l'heliocentrisme afirmarmant q les òrbites planetàries eren el·líptiques, q en un dels seus focus hi havia el sol, i q la velocitat d desplaçament dels planetes varia en funció d la distància a la qual estigués el sol. galileu galilei. les seves aportacions van significar la consolidació definitiva d l'heliocentrisme. va ser el primer a utilitzar un telescopi amb fins 100tífics. això li va permetre descobrir les taques solars o els cràters lunars, q van acabar definitivament amb la creença aristotèlica en un univers perfecte i immutables. un altre dels seus descobriments van ser les llunes d júpiter. aquest fenomen contradeia el prejudici geocentrista q tots els planetes giraven al voltant d la terra. implicacions filosòfiques: 1. mecanicisme. com la mecànica newtoniana era capaç d'explicar fenòmens físics tan diversos com el moviment dels cossos del sistema solar, la caiguda dels cossos, les àrees, etc. es va convertir en el paradigma d l'explicació 100tífica: la idea del món vist com una màquina perfecta, comparable a un mecanisme d rellotgeria. per això, s'intenta explicar la realitat únicament a través d les causes materials. 2. determinisme. l'univers és predictible teòricament: és un procés mecànic, com tots els fenòmens d la naturalesa, i les lleis newtonianes determinen completament la seva evolució, q podem predir exactament en la mesura q disposem d dades exactes. com en la pràctica és impossible fer una predicció exacta, pel nombre elevat d'elements implicats, la precisió finita dels instruments d mesura, etc., tan sols podem obtenir una descripció aproximada d la realitat. així, encara q les lleis d la naturalesa són totalment deterministes i absolutament necessàries, pel q fa al nostre coneixement ens veiem obligats a utilitzar lleis estadístiques, q són probabilístiques i convencionals / és a dir, formulades segons la seva utilitat per descriure els fenòmens), ja conformar-nos amb solucions aproximades, vàlides a curt termini. 3. reducció del paper d déu en la cosmologia. la ciència derivada del gir copernicà no nega l'existència d déu, però desvincula l'estudi d l'univers d l'estudi d l'existència d déu. els 100tífics redueixen el paper d déu al d creador i dissenyador d la màquina del món i d les seves lleis. tot i q la constatació 100tífica d la perfecció d l'univers es pot utilitzar per augmentar la glòria d déu, també es pot utilitzar per fer-ho innecessari i facilitar el pas cap a l'ateisme. 4. la importància d la naturalesa. durant l'edat mitjana, només déu i l'home ostentaven una posició d privilegi en el conjunt d la realitat. ara, aquesta posició l'ocupa també la natura. des del moment en què déu l'ha creat i ha dissenyat les seves lleis, evoluciona per si mateixa d manera autosufi100t, sense necessitat d cap tipus d'intervenció divina. 5. inseguretat. l'ésser humà es fa cons100t q ocupa un racó diminut en un univers potser infinit. aquest univers, sense una finalitat global, no ha estat dissenyat per afavorir l'home. l'absència d'una finalitat global causa en les persones un sentiment d'inseguretat. 6. el poder d la raó. tot i q el determinisme d les lleis físiques és acceptat, l'home també se sent més poderós per haver aconseguit comprendre i descobrir. així, el destí més elevat d l'home és fer ús d la raó, q es considera il·limitada. aquesta confiança atenua el sentiment d'inseguretat davant del univers. Teoria de la relativitat: relativitat especial 1905. afirmava que no existeixen un espai i un temps absoluts i independents del subjecte que els experimenta. Espai i temps són mesures que obté un observador i que, entre altres variables, depenen de la velocitat a la qual es trobi. 1915teoria general de la relativitat. Res no pot anar més de pressa que la llum, Einstein va introduir la idea de camp gravitatori, segons el qual la matèria deforma la geometria de l’espai que l’envolta, influint sobre els cossos que es troben en ell. I és que, en les proximitats d’una gran massa, l’espai està més corbat i el temps transcorre més lent. Així, encara que la tendència natural dels planetes, i en general la de tots el cossos celestes, sigui recórrer la distància que es troba entre dos punts pel camí més curt, si l’espai en què es mouen està corbat, el planeta acabarà traçant una òrbita al seu voltant. D’aquesta manera, la teoria de la relativitat explicaria els moviments orbitals dels planetes. Però, a més, se’n dedueixen conseqüències imprevistes, com que l’Univers es troba en un procés d’expansió.  Teoria expansionista de l'univers: 1920, Edwin Hubble va confirmar l’existència de galàxies més enllà de la Via Làctia, i al mesurar l’espectre de la llum que emetien, es va adonar que totes estaven allunyant-se de nosaltres. Encara més: va comprovar que quant més lluny es trobava una galàxia, més ràpidament s’allunyava. Per tant l'univers s'està expandint. Això significa que si tota la matèria de l’Univers s’està allunyant i expandint es deu a que en el passat va estar unida. Amb aquesta informació, Georges Lemaître, a la dècada dels anys vint, va proposar una nova idea: el Big Bang. Lemaître va suggerir que l’Univers neix d’una colossal explosió inicial, encara que l’expressió més adequada sigui expansió. 3 finals de l'univers. *Big Freeze. Es tracta de la conseqüència última de la segona llei de la termodinàmica i de l’expansió eterna de l’univers. Amb l’augment de l’entropia, els llums es van apagant gradualment fins arribar a una temperatura uniform, transformant l’univers en un immens i gelat cementiri galàctic, en uns cent mil milions d’anys, com a mínim.*Big Crunch. L’expansió de l’Univers es redueix i arribarà un moment en què s’aturarà i després començarà a encongir-se. Degut a la força de la gravetat, l’espai, el temps i la matèria a convergir entre si fins a aixafar-se en un punt infinit d’energia. El Big Crunch és el contrari del Big Bang.*Existeix una tercera possibilitat, segons la qual la força de l’expansió és exactament igual a la força de la gravetat de tota la matèria existent. Mort + prob El Big Freeze, per dos motius: 1. En primer lloc, perquè el Big Crunch requereix que hagi molta més matèria a l’univers que la que nosaltres veiem. La matèria trobada és insuficient per provocar la contracció de l’univers. Es va construir la hipòtesis de la matèria negra, una matèria que es manté invisible als nostres ulls. Aquesta matèria negra constituiria el noranta per cent o més de la matèria existent a l’univers. 2. En segon lloc, el Big Freeze sembla més probable en raó de noves observacions sobre, justament, l’expansió de l’univers. força obscura força que s'emporta als planetes més ràpid del que deuria, capaç de combatre els efectes de la força de gravetat. Ara bé, el Big Crunch requereix que la velocitat d’expansió disminueixi fins detenir-se i començar la contracció. Però la velocitat d’expansió de l’Univers està augmentant i la conclusió només pot ser una: l’Univers s’encamina cap el Big Freeze. Principi d'incertesa:  Es pot preveure l’evolució dels objectes, sempre que es sàpiga la respectiva velocitat i posició. Però al món quàntic les coses funcionen de manera diferent. Quan coneixem la posició d’una partícula, no podem saber quina és la seva velocitat exacta. I quan coneixem la velocitat, no podem determinar la posició exacta. Aquest fet se regeix pel principi d’incertesa, segons el qual podem saber amb rigor la velocitat o la posició d’una partícula, però mai les dues coses a la vegada. Una de les causes d’aquesta impossibilitat és la inevitable interrelació entre l’observador i allò observat, ja que no pot haver-hi observació sense intervenció de l’observador. Aquest fenomen, que en processos quotidians és imperceptible, és problemàtic quan ens referim al món subatòmic, ja que una alteració mínima pot ser significativa i determinant. Superposició quàntica: Segons Schrödinger, el principis quàntics prediuen la possible superposició simultània de dues realitats diferents. Això significa, que si fiquem un electró a una caixa dividida en dos costats i la tapem, l’electró estarà en els dos costats al mateix temps. Només quan obrim la caixa i observem el seu interior la posició de l’electró quedarà determinada a un costat o a un altre. És el propi observador qui decanta l’observació en un sentit o en un altre. Per tant, en la realitat subatòmica es donen tots els estats possibles estats superposats. Schrödinger il·lustra aquestes sorprenents conseqüències mitjançant la paradoxa coneguda amb el nom d’El gat de Schrödinger. Un gat és tancat en una caixa al costat d’una ampolla plena de gas verinós. Un dispositiu s’activa i trenca l‘ampolla si es produeix la desintegració d’una partícula radioactiva, i existeix un 50% de possibilitats que això ocorri. Segons la física quàntica, abans de fer l’observació tot dos fenòmens es succeeixen en superposició, de manera que per al món macroscòpic això implica la següent conclusió: el gat ha de ser viu i mort alhora. Teoria del caos: La teoria del caos neix com una descripció de certs fenòmens de la realitat que, tot i que es poden expressar mitjançant una formulació matemàtica, escapen a la previsibilitat. Allò que caracteritza els fenòmens que estudia aquesta teoria és la gran sensibilitat a les condicions inicials. Aquests fenòmens tracten de sistemes dinàmics en els quals petites desviacions en les condicions inicials deriven en resultats enormement divergents. Es tracta, doncs, de fenòmens pels quals existeix una llei i, per tant, no pot dir-se que siguin completament aleatoris. Pero tampoc completament previsibles. El problema rau en el fet que l’evolució del sistema que desitgem explicar adquireix una complexitat creixent de forma exponencial fins al punt que, passat un cert temps, es fa impossible dir com continuarà d’ara endavant. Implicacions filosòf: 1. Impossibilitat de separació subjecte-objecte. Hem vist quan hem parlat del principi d’incertesa que, per a observar alguna cosa, cal interaccionar amb ella. 2. Indeterminisme i imprevisibilitat. només es poden establir lleis estadístiques que no prediuen amb exactitud el resultat d’una observació, sinó que tan sols calculen les seves probabilitats. I la teoria del caos ens ensenya que, fins i tot, si partíssim d’un enfocament determinista, en el cas dels fenòmens molt sensibles a les condicions inicials no es possible poder fer prediccions fiables a partir d’un cert temps. 3. Allunyament respecte del sentit comú. La t de la rel, la fís quant i la t.del caos, contribueix el fet que les noves teories s’apliquen, en àmbits+quotidians.