1·La fe cristiana és una relació d’amistat amb Jesucrist

La fe és una relació de confiança entre persones. En el cas de la fe cristiana, la relació personal s’estableix entre els creients i Jesucrist.La fe no és creure en quelcom sinó en algú. Creure en quelcom, en idees, valors...ideals...és tenir una creença. Creure en algú és tenir-hi fe.Creure en Jesucrist comporta unes creences: creure en les seves idees, en els valor que va viure, en els ideals que va predicar. No obstant això, qui creu en això pot no arribar a tenir fe en Jesús. Perquè es doni la fe és necessari que s’estableixi una relació d’amistat amb Jesús.

S’inicia quan la persona respon lliurement a la crida de Déu

Qui porta la iniciativa en la relació entre Déu i les persones és sempre Déu. El desig de felicitat que tot home i dona tenen és la primera crida que Déu els fa. Però despres n’hi ha moltes més que arriben a la persona per mitjà de les circumstàncies de la vida, d’altres persones per mitjà de la paraula de Déu, de l’Església, etc, que ens fan presents a Jesucrist. Déu crida i també dóna la força necessària perquè la persona respongui a aquesta crida, respectant sempre la seva llibertat.

Es basa en raons

Per creure en algú cal tenir raons. Un cristià no creu perquè sí, sinó perquè ha descobert la raó de l’esperança que hi ha en la persona i els ensenyaments de Jesucrist. Quan quelcom no es pot demostrar però tampoc no és irracional, diem que és raonable. Ho acceptem com a vàlid, basant-nos en indicis o signes de coherència interna que ens proporcionen una certesa moral, encara que sense arribar a la demostració.Els signes que fan raonable la fe, o signes de credibilitat, es poden dividir en dos tipus:

·Signes externs a la persona. La persona de Jesús, el missatge de la Bíblia, la vida de l’Església i el testimoni dels creients.

·Signes interns a la persona. Aquelles experiències que fan que les persones trobin la felicitat, per exemple, quan en la fe es descobreixen les respostes als interrogants que planteja la vida.

La fe no és un assumpte merament privat entre la persona i Déu. La fe es rep en el si de l’Església i creix al seu interior. És la Església qui dóna a conèixer Jesucrist. Així, doncs, es tracta d’una experiència bàsicament comunitària.

I s’expressa en un estil de vida

La fe transforma la vida de qui creu. La relació amb Jesús influeix en tot allò que la persona pensa, sent i fa.

La fe no es viu només en els moments dedicats expressament a cultivar aquesta relació, sinó en tots els moments del dia.

El més normal és que qui viu la fe cristiana vagi adaptant el seu estil de vida a la vida de Jesús.

2· Ser cristià és seguir Jesús en l’Església

La fe és una trobada personal amb Jesús

Al Nou Testimoni “tenir fe” s’expressa com a “confiar en” ”refiar-se de” ”fer una aliança amb”. Això significa que entén la fe com una relació amb algú. Es tracta bàsicament d’una relació personal amb Jesús que es tradueix en seguretat i confiança. Tenir fe és creure en Jesús, en la seva persona.

Per consegüent, quedar clar que la fe consisteix en una trobada entre persones: la persona del creient i Déu, revelat i comunicat en Jesús.

Creure en Jesús és seguir Jesús

La relació del creient amb Jesús s’expressa en els evangelis amb la metàfora del seguiment. És creient qui segueix Jesús. Jesús crida Pere i Joan, Mateu el publicà, l’home ric...”Qui el segueix es veu alliberat de les tenebres i té la llum de la vida”.

Creure en Jesús, seguir-lo comporta dues dimensions fonamentals:

·Estar amb ell: mantenir una relació d’amistat amb ell, actuar com ell va actuar, viure i lluitar pel que ell va viure i va lluitar, posar en pràctica  el seu missatge, tenir les seves mateixes actituds.

·Sentir-se enviat a una missió: la d’anunciar a Jesús amb la nostra forma de vida i treballar pel regne de Déu, construint un món més just i més humà.

La fe cristiana dóna sentit a la vida

El sentit de la vida és el significat, l’orientació o la finalitat que una persona dóna a tot allò que compon la seva vida. Per ser feliç cal trobar el sentit de la vida.

El sentit de la vida del cristià arrenca d’una certesa fonamental: sentir-se estimat per Crist. Això és el que li va passar a Pau de Tars, que va canviar de vida quan va comprendre que Crist havia mort i ressuscitat per ell.

L’objectiu últim que tot cristià ha de perseguir en la seva vida és el de la unió amb Cristi; fer-se un amb ell fins a poder dir com a sant Pau.

La fe es viu de l’Església

L’Església, la comunitat dels creients, és el lloc de la trobada amb Déu. Les veritats de la nostra fe ens han arribat i ens arriben a través de la Bíblia, de la tradició i del magisteri de l’Església.

Anomenem tradició a la transmissió autoritzada, des de la Jesús fins els nostres dies, de la revelació de Déu en Jesús, que és la font i el contingut de la fe dels cristians. Aquesta transmissió es fa per mitjà de la predicació apostòlica, la missió de l’Església, la litúrgia l’organització de la pròpia Església durant els segles. La tradició va començar amb la predicació dels apòstols.

Anomenem magisteri la funció que té l’Església d’anunciar i interpretar la paraula de Déu en nom seu. El magisteri és la continuïtat en la nostra Església del ministeri dels apòstols.

3·Creure en un Déu trinitat

Un sol Déu en tres Persones

En els evangelis descobrim que en la vida pública de Jesús hi ha tres grans protagonistes: ell mateix, el Pare, que l’estima i l’Església que l’omple amb la seva força.

Els evangelis, testimonis inspirats per l’Esperit de la revelació de Déu en Jesús, ens ensenyen que:

·Jesús de Natzaret és Déu Fil, que es fa present entre els homes i les dones del seu temps, que està ple de l’Esperit i que és estimat pel Pare a qui se sent profundament unit.

·Déu Pare és qui envia el Fill al món amb una missió i el sosté amb el seu amor. Jesús li deia a Déu” Pare”

·Déu Esperit omple Jesús amb la seva força, el guia i el condueix. Al mateix temps, Jesús anuncia als seus deixebles que l’Esperit vindrà quan ells se’n vagi per ajudar-los en tot.

Déu, un misteri de comunicació

Els deixebles van aprendre de Jesús que, sent ell Déu, també es relacionava amb el Pare i amb l’EsperitEl Pare, Fill i l’Esperit Sant, Déu viu i veritable, Trinitat de persones vol que els homes visquem en comunicació amb ell, participant de la comunió de les persones que ell mateix és.Des del principi, els cristians van intentar expressar aquesta realitat de Déu i per això van parlar de la Trinitat: en realitat Déu en la seva grandesa és misteri. La seva comprensió absoluta ens supera i qualsevol paraula que diguem sobre ells és limitada. L’important no és el nom, sinó la realitat: els deixebles van aprendre de Jesús que Déu és amor i vol trobar-se sempre amb les persones.

Un sol Déu que és Trinitat

El fet que els deixebles coneguessin que Déu és Pare, és Fill i és Esperit, sobretot a partir de la Pentecosta, no va suposar mai que creguessin en diversos déus.Des del principi, els cristians van creure en un sol Déu. Els cristianisme és monoteista. L’únic Déu és tres persones, igualment divines i eternes, però distintes entre si. Les tres formen una unitat indivisible.Aquest amor absolut surt de la Trinitat cap als homes i es manifesta en totes les accions que Déu du a terme al llarg de la història en favor de la humanitat.

Encara que la Trinitat actua conjuntament, hi ha algunes accions que s’atribueixen preferentment a cada una de les persones.

·És propi del Pare: ser origen de tot, la creació, enviar Jesús al món i ressuscitar-lo enviar l’Esperit.

·És propi del Fill: encarnar-se, fer el bé, morir i ressuscitar per nosaltres i estar present al món per mitjà de l’Esperit.

·És propi de l’Esperit: ser guia i impuls en la vida de Jesús, enfortir i santificar l’Església en la Pentecosta i conduir-la al llarg de la història, i fer present Jesús ressuscitat.