9 Durant es segle XVII, el català va continuar ocupant quasi tots els àmbits d’ús a València, Mallorca i Catalunya, llevat del àmbits formals que tenien relació amb les instàncies més altes del poder, es a dir, la jerarquia política i religiosa dependent de Castella, que improvisa la seua llengua. Això va provocar un argument del prestigi del castellà entre la classe dominant, que el va assumir com a llengua de cultura. Aquest prestigi també es deu al fet que la literatura espanyola viu el seu siglo de oro.
El XVII va començar de manera semblant, però la Guerra de Successió va capgirar definitivament la situació. La victoria de Felip V va suposar una transformació profunda. Seguint el model aplicat a Fraça, es va desplegar una política que perseguia la unificació cultural i lingüistica d’Espanya i el centralisme administratiu de Madrid. És aquest moment quan el català és desplaçat per la força de l’ambit administratiu, per exemple. En aquest context, Lógicament, la davallada en l’us literari del català va ser encara més acusada.Per això, durant el segle XVII les principals mostres literàries de què disposem estan relacionades amb la literatura popular.
8 En la classificació de les llengües romàniques influeixen els debats científics i politics. Es poden diferenciar onze llengües romàniques. Les diferencies lingüistiques objectives es poden discutir en termes filològics, però altres arguments estan relacionats amb les qüestions polítiques.
La variació diatòpica es el fenomen per qual la llengua varia en funció del lloc on es parla i el resultat son dialectes, cada una pertany a un territori. Aquestes varietars han de seguir una normativa per tal de unificar la llengua. En els territoris s’originà la llengua es parlen dos dialectes principals: nord-occidental i central. L’origen comú de les llengües romàniques fa que totes tinguen moltes semblances, tant sintàctic com morfologic i lèxic. Per això hi ha el debat polític en què alguns afirmen que el dialecte que parlen és una llengua diferent de la que realment prové.
L’únic debat haria de ser el dientífic, fixant-nos en les diferències lingüistiques objectives i desixant a banda els debats polítics que ens impedixen classificar les llengües.