Característiques Surrealisme cinematogràfic
–El cinema surrealista és aquell on s’apliquen els conceptes i tècniques pròpies del moviment artístic d’avantguarda del mateix nom.
–En general, el moviment surrealista resumeix una de les tendències avantguardistes més originals del segle XX. Va ser a França, on l’intel·lectual francès André Breton va publicar el primer Manifest surrealista (1924) amb algunes característiques a seguir per ser “surrealista”.
–En evolucionar a partir de certes nocions del dadaisme, el surrealisme va admetre entre els seus principis fundacionals l'automatisme en la creació. Amb aquesta finalitat, l'inconscient es convertia en animador de tota proposta, independentment de la seva correcció moral o del seu respecte a les normes imposades per la tradició estètica.
–Si bé el moviment va atreure als joves més avantguardistes d'Europa, el cert és que van trigar un cert temps a definir-se del tot. Mentre que sí que de seguida es va donar una literatura surrealista i molt aviat va haver pintors i escultors que van seguir aquesta dimensió subversiva, la cinematografia plenament surrealista va trigar a consolidar-se.
–Les primeres referències a allò que es podria referir com a surrealsime cinematogràfic les trobem en l’experimentalisme formal. És el cas del francès René Clair a Entreacte (1924) o de Man Ray a L’estrella de mar(1928) (Man Ray també és molt conegut com a fotògraf surrealista, amb les seves “rayografies”.)
Característiques de l’Expressionisme alemany
Predomini de les ombres sobre la llum, l'atmosfera bromosa i ombrívola que caracteritza la tradició mítica i fantàstica del univers d'aquesta corrent de cinema.
Les perspectives esgarrades, tal i com es pot veure amb la ruta de fugida o el perfil impossible de les taulades.
Decorats gòtics que accentuen la sensació d'amenaça que emmascara tota la posada en escena. En aquest cas concret el decorat de formes dentades i agudes en recorden aquestes formes gòtiques en les que el expressionisme alemany es recreava estèticament.
Il·luminació artística i creativa, on els blancs i negres violents configuren la confusió i l'angoixa que viuen els personatges. Pel que fa a il·luminació es pot remarcar també que l'expressionisme fa servir un sistema totalment artificial i antinatural, fugim del realisme d'altres corrents cinematogràfiques europees contemporànies.
Moviments: la Nouvelle Vague francesa i el Free Cinema anglès
Context i algunes característiques:
Entrats a la modernitat cinematogràfica, la Nouvelle Vague és el nou corrent cinematogràfic sorgit a França a finals dels anys 50 de la mà de personatges procedents de la crítica del cinema. En molts sentis, fan un gran salt respecte el cinema del moment a França.
Corren nous aires pel cinema a tot arreu, tant als Estats Units com a Europa. En el cas de la Nouvelle Vague, un grup d’estudiosos del cinema sense recursos suficients per fer pel·lícules (és per això que fins aleshores s’havien dedicat a escriure sobre cinema sobretot a la famosa revista Cahiers du Cinema), agafen tant l’herència intel·lectual d’André Bazin i del famós concepte de “cinema d’autor” com l’herència “pràctica” d’altres moviments anteriors com el mateix neorealsime i comencen a dirigir els seus propis films des de la llibertat.
À bout de soufflé(Jean-Luc Godard, 1959)
Les quatre cents coups / Els 400 cops (François Truffaut, 1959)
Bande à part (Jean-Luc Godard, 1964)
The Loneliness of The Long Distance Runner/ La
soledat del corredor de fons (Tony Richardson, 1962)