Avantatges estil neogòtic: El goticisme com a caprici anglès, evocació emotiva i melancòlica de l’edat mitjana./ Considerat un estil propi, més específic dels climes nòrdics, més autenticitat, no importació./ La forma com a resultat directe de l’estructura i la funció./ Bona adaptabilitat al ferro, el nou material que oferia la revolució industrial./ Permetia irregularitat en planta i secció, més adaptabilitat a la funció i programa./ Inclinació cap a tendència catòlica.
El revival gòtic es dóna a la primera meitat del s XIX a França, Alemanya i triomfa a Anglaterra. S’exportarà durant el s. XIX als EEUU, Austràlia i Nova Zelanda. A Anglaterra s’incorpora com a missatge d’identitat nacional. La principal afirmació d’aquest estil és la recuperació de l’edifici del Parlament de Westminster. Neogòtic com a precursor de l’arquitectura industrial.
10 Barcelona: Metamorfosi de la ciutat emmurallada (1836-1859)
Projecte d’Ildefons Cerdà per la Reforma i Eixample de Barcelona 1859.“Ruralizadlo urbano, urbanizad lo rural” Establia principis operatius de caràcter topogràfic, tècnic, jurídic, econòmic, amb capacitat d’adaptar-se a situacions històriques canviants. Urbanisme com a procés obert. Resistències de percepció. Crece por diferentes lineas de eje.
1.Fase de creixement (1860-1870): “La crisi inicial” Comissiones d’ensanche, comissions de cases de veïns, petits promotors, facilitat en gestió i execució per a famílies burgese i poca percepció social de la centralitat
Primeres cases prop del Passeig de Gràcia, anys 1860s
2.Fase de creixement 1870-1885: Es manté l’estil neoclàssic però molt simplificat/ molts xalets s’enderroquen per construir-hi d0habitatge plurifamiliar/ parcel·les més estretes, desapareix entrades laterals.
La gran transformació de Barcelona impulsada per Cerdà: La Rambla de Catalunya en la dècada dels 80 del segle XIX.
L'obertura de la Via Laietana a través de la ciutat vella, l’any 1908, en plena explosió del Pla d’Eixample. Dècades de mitgeres.
Passeig de Gràcia, construcció durant els anys 1870-1879. Necessitat de monumentalitzar l’espai públic per fugir del protagonisme de l’habitatge.
EL MODERNISME: Progressiva modernització de la burgesia catalana, amb esperit cosmopolita i cerca d’una identitat pròpia. Aspiració al refinament, i nova arquitectura n’és l’expressió artística. Objectiu: transformació de la societat a través de la cultura. Pas d’una cultura tradicional i regionalista a una cultura nacional i autosuficient. Revolució intel·lectual.
El nou clima artístic i intel·lectual de Barcelona pretendrà aportar a través del Modernisme un nou impuls de creativitat i d’art al paisatge urbà, valorant una arquitectura més ambiciosa que doni més qualitat a la vida quotidiana. Estabilitat política per pacte entre burgesia i monarquia.
Davant d’unes ordenances molt restrictives i d’un impacte visual poc estètic (gran presència de mitgeres, molt poc desenvolupament de la vegetació, etc.), pressió crítica dels arquitectes de la última dècada del s. XIX. Aquests introduiran nous recursos estilístics que suposaran un manifest ‘contra l’arquitectura de l’Eixample de Cerdà’.
La nova generació d’arquitectes modernistes vinculats a l’Escola de Barcelona s’oposaran a les comissions de promoció que construeixen l’Eixample i a la imatge de paisatge urbà homogeni de Cerdà. Necessitat de monumentalitat l’espai públic, en busqueda d’una ciutat més refinada, més burgesa amb més estil.
Des de 1850 a 1960 el tipus de construcció de l’Eixample varia molt poc. Ús de les mateixes fórmules, tipologies i dimensions.
No existeixen grans empreses immobiliàries ni constructores molt grans. Els promotors continuen sent petits inversors (familiars) i no canvien la seva tradició. Això canvia amb les noves onades migratòries i el ‘desarrollismo’ que planificarà els nous barris perifèrics. El projecte de les Superilles com a model de recuperació dels inicis de Cerdà.