1.1 La conquesta musulmana de la Península: L'any 711, una tropa reduïda d'àrabs i de berbers va travessar l'Estret de Gibraltar am Tariq, lloctinent de Musa, el governador musulmà del nord d'Àfrica, al front. Tenia l'intenció de fer un saqueig. Però la fàcil derrota del rei vivigot Roderic a la batalla de Guadalete (711) els va animar a seguir avaçant.
L'ocupació de la Península va ser ràpida i gairebé sense resistència. Les causes varen ser la superioritat militar musulmana, els conflictes interns dels visigots i el suport prestat als invasors per grups descontents, com els jueus o els nobles visigots, que es varen rendir a canvi de mantenir les propietats.
L'avanç musulmà es va detenir en les zones muntanyoses del nord, on varen sorgir alguns nuclis de resistència cristiana i els musulmans varen ser rebutjats pels asturs a la batalla de Covadonga (722). Des de la península Ibèrica, varen llançar atacs al sud de França, fins que varen ser derrotats pels francs a la batalla de Piotiers (732). Després d'aquesta batalla, es varen replegar al sud dels Pirineus.
1.2 L'evolució d'Al-andalus fins a l'any 1031:
l L'emirat independent (756-929)
L'any 755, va arribar a la Península el príncep omeia Abderraman l,que fugia del destronament i matança de la família per part dels abassís. Una vegada derrotat l'emir d'Al-andalus, es va proclamar emir independent el 756. Aquest títol implicava la independència política respecte dels califes abbassís de Bagdad, encara que en va seguir reconeixent l'autoritat religiosa. En aquesta època, Al-andalus va patir molts de conflictes. Els cristians del nord van prendre Zamora. Els franc van conquerir Girona i Barcelona i varen criar la marca hispànica, una província fronterera al dels pirineus. I es varen sublevar els muladís o conversos de l'Islam, que se sentien discriminats per la minoría àrab.
l El califat de Còrdova i els regnes de Taifes (929-1031)
L'any 929, Abderraman I va trencar la dependència religiosa de Bagdad i es va proclamar califa o "Príncep dels creients". Amb ell es va iniciar el període de més esplendor política i cultural d'Al-andalus. Abderraman III va reorganitzar l'exèrcit, va posar fi a les sublevacions interiors i va fer expedicions de càstig contra els estats cristiand penínsulars, als quals va obligar a pagar tributs. En aquesta època Còdova es va esdevenir a la principal ciutat d'Occident.
Al-hakam II va continuar el floriment cultural. El seu successor, Hixam II, va delegar en Almansor, un cabdill militar que va arribar per saquetjar Barcelona i Santiago. Però quan va morir, al 1002, el califat va entrar en una crisi política greu davant la falta de autoritat dels califes.
El califat es va mantenir oficialment fins l'any 1031. En aquesta data, els governadors de les províncies es varen declarar independents, i el califat es va desintegrar en vint-i-vuit petites taifes o regnes independents que varen subsistir fins l'any 1086.