1.La diversitat funcional Pensem paraules que han servit per etiquetar aquest col·lectiu? Creus que era un llenguatge discriminador? Segons els defensors del concepte diversitat funcional, cada persona té unes capacitats concretes, fruit de les seves característiques i de la seva relació amb l'entorn. Si les persones es troben amb problemes per afrontar la seva vida quotidiana, és el medi social el “discapacitat", el que no està preparat per acollir totes les persones que hi viuen.
Diversitat funcional és un terme alternatiu al de discapacitat que ha començat a utilitzar-se a Espanya per iniciativa de les mateixes persones afectades. El terme va ser proposat en el Foro de Vida Independiente y Divertad (FVID) el mes de gener de 2005.
1.1.Discapacitat i Dependència L'anomenada Llei de la dependència fa referència a la Ley 39/2006, de 14 de diciembre, de Promoción de la Autonomía Personal y Atención a las personas en Situación de Dependencia (Coneguda com LAPA). Però què és la dependència? Qui decideix que algú és dependent? Quins criteris s'utilitzen per determinar els graus de dependència? Per què s'estableixen graus de dependència unificadors?
2. Les característiques de la diversitat: El moment en què s'adquireix Una gran diferència és si la persona ha nascut amb alguna alteració (congènita) o si bé l'ha adquirit posteriorment (adquirida). Si és congènita, es manifesta des del naixement del nadó, i es pot haver donat en tres moments:
Prenatal (durant la gestació): per exemple, es pot donar si la mare presenta dèficits nutricionals, malalties infeccioses o parasitàries (toxoplasmosi, Sífilis...) o cròniques (diabetis, hipertensió...), presa de substàncies tòxiques (medicaments o drogues), complicacions en la placenta...
Perinatal (durant el part): per exemple, com a conseqüència d'una manca d'oxigen durant el part (anòxia) o d'un part difícil amb complicacions que poden generar fractures.
Postnatal (després del naixement): per exemple, si el nadó fa convulsions o pateix alguna alteració que pugui deixar-li seqüeles (com podria ser una hipoglucèmia o baixada de sucre que li pugui afectar el cervell).
Si la lesió, el trastorn o la discapacitat és adquirida ha esdevingut en qualsevol moment de la vida de la persona, sigui per un accident o per una malaltia. Les causes més habituals, per exemple, són les lesions medul·lars, el traumatisme cranioencefàlic, l'esclerosi múltiple, les amputacions, etc.
2.1.La durada i el curs És a dir, si l'alteració es dóna de forma temporal (per exemple, un atac d'angoixa) o és permanent (com una lesió medul·lar), i si és aguda (intensa o de curs ràpid) o crònica (de llarga durada, d'implantació progressiva, fluctuant..., com per exemple el trastorn bipolar).
2.2.L'evolució de la discapacitat Si és degenerativa (augmenta i/o empitjora amb el temps, com ho pot ser el Parkinson) o permanent/no degenerativa (és estable o no es modifiquen les condicions relatives a la discapacitat, com per exemple una lesió física a causa d'un accident).
2.3. Factors personals: Característiques pròpies de la persona Cada persona presenta les seves pròpies característiques, que la fan diferent i única al món. Podem indicar les següents: La constitució biològica o base genètica, que predisposa l'aparició d'alunes malalties i trastorns, per ex. malformacions, baixos nivells de defenses, etc.
L'edat i el gènere són altres variables determinants. Algunes afectacions es donen més en homes que en dones, i a la inversa. Si analitzem el factor edat, l'envelliment de la població està fent augmentar el nombre de casos de malalties com ara l'Alzheimer i Parkinson. També hi ha malalties més pròpies de la infància.
L'estil de vida. Conductes de risc com conducció temerària, consum de drogues, etc., poden causar malalties o lesions que generen discapacitat. Les característiques socioeconòmiques com per ex. la pobresa, les condicions d'higiene i nutrició, l'estrès, etc. poden actuar com a factors de risc. L'estil de vida. Conductes de risc com conducció temerària, consum de drogues, etc., poden causar malalties o lesions que generen discapacitat. Les característiques socioeconòmiques com per ex. la pobresa, les condicions d'higiene i nutrició, l'estrès, etc. poden actuar com a factors de risc.
2.4. Factors contextuals Factors familiars i socials. Alguns poden ser:
• La consistència del recolzament familiar, la seva capacitat d'afrontar i acceptar la situació, per afavorir l'autonomia de la persona i no la seva sobreprotecció.
• La disponibilitat d'una xarxa social amplia que proporcioni l'espai de socialització i recolzament.
• L'existència de recursos educatius, socials i comunitaris al seu abast, adequats a les seves necessitats i que afavoreixin la seva integració en la comunitat.
• L'existència de barreres físiques, psíquiques i socials que suposin limitacions d'accessibilitat, relació i falta d'oportunitats.
2.5 Factors socioculturals.
Un dels factors principals que eternitzen l'exclusió d'aquest col·lectiu és que en les societats capitalistes es tendeix a avaluar a les persones segons la seva capacitat productiva i de consum.
Existeix l'exclusió social: ja que es considera que aquest individus tenen menys capacitats per cobrir les necessitats de mercat. La possibilitat d'inclusió social plena en la societat de les persones amb diversitat funcional facilitaria la igualtat d'oportunitats i d'accés als béns socials, i fomentaria la convivència entre persones diverses, sense discriminació.
Factors polític-administratius. Són exemples:
-La insuficiència de les prestacions socials que cobreixen la cura familiar, l'assistència personal i les teràpies òptimes.
-La falta de recursos com centres residencials, d'atenció diürna, de treball adaptats.
-La falta de centres escolars, instal·lacions i recursos per a una educació inclusiva de qualitat.
-La falta d'una normativa inclusiva en els àmbits educatiu i laboral, i l'incompliment de la que està vigent.
-L'omissió del dret de participació en la vida cultural i d'oci, que no ha estat desplegada per la Llei d'Autonomia Personal.
1. Tipus de diversitat funcional
2. Diversitat funcional sensorial Les disfuncions sensorials són afectacions dels sentits que invaliden o limiten la recepció dels estímuls del medi intern o extern. Les alteracions dels sentits de la vista i de l'oïda més importants són les següents: sordesa total o parcial, ceguesa i una doble disfunció anomenada sordceguesa.
La ceguesa és la manca o afebliment de la capacitat visual. La persona cega es veu privada totalment o parcialment del sentit de la vista, i quan la pèrdua de visió no es pot corregir amb ulleres o lents de contacte.
La ceguesa pot tenir origen hereditari o congènit, o deure's a malalties adquirides o a l'envelliment. Algunes de les malalties de la vista són: les cataractes, el càncer de retina, el glaucoma, etc.
La ceguesa es pot dividir en dos grans grups segons l'Organizació Nacional de Ciegos de España (ONCE):
Ceguesa: fa referència a les persones que no veuen res o que
només tenen una lleugera percepció de la llum. * Deficiència visual: per denominar aquelles persones que, amb la millor correcció visual possible, poden veure o distingir amb gran dificultat alguns objectes, lletres, reconèixer rostres..., des d'una distància molt curta.
La sordesa o hipoacusia és la manca o afebliment de la capacitat auditiva: La sordesa completa que afecta una orella o ambdues s'anomena cofosi. La persona sorda es veu privada totalment o parcialment del sentit de l'oïda i això li provoca una disminució o impossibilitat de percebre o comprendre els sons. Hi ha tres tipus de sordesa en funció de la localització de la lesió:
La sordesa de transmissió * La sordesa de percepció, La sordesa mixta
La sordesa de transmissió: és la que afecta l'oïda externa o a la mitjana, impedint que el so es transmeti amb normalitat i produint una sensació de tenir l'orella tapada i dificultats per percebre bé el so. La majoria dels casos són reversibles.
La sordesa de percepció: afecta l'oïda interna, impedint la transmissió del so tant per la quantitat com per la qualitat d'aquest. La persona pot percebre so, però pot estar distorsionat o no arribar a comprendre's el llenguatge. És irreversible, i en alguns casos poden empitjorar progressivament. La implantació d'audiòfons i els programes estimulatius i educatius ajuden a millorar la comunicació i la parla.
La sordesa mixta: és l'agrupació de les dues sordeses anteriors, i per Utant es veu afectada tota l'oïda en la transmissió i en la percepció del so.
La sordceguesa és una afectació mixta de la capacitat visual i auditiva.
Hi ha dos tipus de sordceguesa: Sordceguesa congènita (adquirida en la gestació). Sordceguesa adquirida, en la qual es poden distingir tres variants: persones que són sordes (de naixement o no) i que posteriorment perden la visió, o bé a la inversa, o bé que perden ambdós sentits al mateix temps. La intervenció social d'aquest àmbit requreix especialment d'estratègies específiques que treballin la capacitat de relacionar-se i de desenvolupar les habilitats d'aprenentatge i autonomia.
3.2.Diversitat funcional motora
Les persones amb diversitat funcional motora:presenten alteracions orgàniques o de funcionament en el seu sistema locomotor que suposa certa dificultat en el manteniment de la postura i la realització de moviments. Les afectacions poden ser, entre d'altres:
Afectacions motores: Són múltiples i poden alterar el control motriu, l'equilibri o la coordinació del cos, entre d'altres. L'afectació principal és de caire físic. Les causes més habituals són les fractures, els esquinços, la tendinitis, les patologies reumàtiques (com l'osteoporosi, l'artritis o l'artrosi), la lumbalgia, els tumors ossis o les luxacions.
Afectacions neuromusculars: Són les que provoquen una alteració en el sistema nerviós que incideix sobre el sistema muscular. Poden afectar el grau de mobilitat, la força, els reflexos, el to muscular o el control postural, entre d'altres.
Paràlisi: donada per una afectació al cervell, la funció pot quedar debilitada (parèsia) o suprimida (plegia). Segons la part del cos afectada es denomina:
-Monoplegia: Paràlisi d'un membre.
-Hemiplegia: Paràlisi d'un costat del cos.
Paraplegia: Paràlisi de les dues cames.
-Tetraplegia: Paràlisi dels quatre membres.
-Bradicinèsia o alentiment del moviment (p.ex: es sol donar en el Parkinson)
3.3.Diversitat funcional intel·lectual: Les persones amb diversitat funcional intel·lectual o cognitiva presenten limitacions significatives en el funcionament intel·lectual i en la conducta adaptativa, les quals s'originen abans dels 18 anys. Se'n deriven dos variables:
El funcionament intel·lectual. Capacitat intel·lectual o intel·ligència mesurada a través del quocient intel·lectual (QI). Les persones amb limitacions en el funcionament intel·lectual tindrà majors dificultats per a aprendre, comprendre i solucionar problemes.
La conducta adaptativa. Conjunt d'activitats conceptuals (llenguatge, numèriques, etc.), socials (de relació i interacció social) i pràctiques (cura personal, funcionament quotidià o competències sociolaborals), apreses per les persones, per a funcionar en la seva vida diària. Aquestes limitacions afecten tant a la capacitat per a desenvolupar-se en la vida deiària com a l'habilitat per respondre als canvis o demandes ambientals.
4. Necessitats i recolzaments Les intervencions socials i terapèutiques que requereixen algunes persones amb diversitat funcional s'han de basar en la cerca de la qualitat de vida i de la màxima expressió de l'autonomia.
El model de vida independent és possible amb la figura laboral de suport de l'assistent personal que reconeix la LAPA (Llei d'autonomia personal o Llei de la dependència). Segons A. Rodríguez-Picavea i J. Romañach, les tasques principals que desenvolupa l'assistent personal són: Tasques personals: són aquelles relacionades amb la persona, la higiene personal (rentar, dutxar, afaitar, depilar...), vestir-se i desvestir-se, aixecar-se del llit, en definitiva, assistir qualsevol tasca del dia a dia.
Tasques de la llar: són aquelles relacionades amb l'habitatge, neteja, cura del llit, rentar i endreçar la roba, fer el menjar, atendre animals o plantes...
Tasques d'acompanyament: són aquelles relacionades amb el fet d'acompanyar la persona allà on hagi d'anar (a la feina, a fer gestions, a comprar, a les sortides per vacances...).
Tasques de conducció: són aquelles que es donen quan cal utilitzar un vehicle privat com a mitjà de transport.
Tasques de comunicació: són aquelles relacionades tant amb la interpretació del llenguatge de signes com amb altres sistemes alternatius de comunicació que s'utilitzen quan hi ha, per exemple, paràlisi cerebral.
Tasques de coordinació: són aquelles que fan referència a la planificació del dia a dia i a l'ajuda de presa de decisions.
Tasques excepcionals: són aquelles que requereixi la persona, per exemple davant d'una crisi psíquica o física.
5. Polítiques i recursos d'atenció a la diversitat funcional La manera d'atendre a la població amb diversitat funcional es deriva dels models que predominen en la intervenció i aquest emanen de la consideració que la societat té de les persones. En l'actualitat al nostre país, conviuen tres models:
Model mèdic o rehabilitador: curar o rehabilitar a les persones per a ser incloses en la societat.
Model inclusiu o de vida independent: la diversitat humana no requereix un tracte diferencial. La societat ha de facilitar els mecanismes per a què les persones puguin viure amb dignitat i autonomia,independentment de la seva diversitat funcional.
Model integrador: entén la diversitat com a desavantatge, per el que promou els recolzament tècnics, humans, arquitectònics, etc., necessaris per a incorporar a les persones amb diversitat funcional a la societat.
6. Normativa en matèria de diversitat funcional A la vigent Constitució espanyola de 1978 es va incloure l'atenció específica a la dependència en l'article 49, en què es menciona que l'atenció especialitzada ha de permetre els mateixos drets a tots els ciutadans. L'article ha estat la base de les polítiques específiques en temps de democràcia, si bé l'enfocament predominant ha continuat sent el derivat del model mèdic (prevenció, tractament i rehabilitació).
El 1982 s'aprovà la Ley de Integración Social de los Minusválidos (LISMI) que regulava els drets i el sistema de prestacions de les persones amb diversitat funcional.
La Llei de 2006 de promoció de l'autonomia i atenció a les persones en situació de dependència (LAPA), coneguda popularment com Llei de la dependència.
Mitjançant aquesta llei es crea el SAAD, Sistema per a l'Autonomia i l'Atenció de la Dependència, que garanteix l'atenció i la protecció a totes les persones que es trobin en situació de dependència. Es configuri a través de la xarxa dels Serveis Socials.
El Reial decret legislatiu 1/2013, de 29 de novembre, pel qual s'aprova el text refós de la Llei general de drets de les persones amb discapacitat i de la seva inclusió social. Estableix els mecanismes que garanteixen les condicions bàsiques de es persones amb diversitat funcional en matèria d'igualtat d'oportunitats, no discriminació, accessibilitat universal i vida independent. La normativa autonòmica de serveis socials atribueix competències i responsabilitats als governs locals (prevenció, orientació, seguiment, etc.) i als serveis de proximitat (atenció domiciliaria, teleassistència, centres de dia, etc.) que son claus per a l'eficaç aplicació del la Llei de Dependència.
7. Serveis d'atenció al col·lectiu Prestacions per a persones amb discapacitat: La pensió no contributiva per invalidesa és una prestació econòmica individualitzada, de caràcter periòdic, per a persones d'entre els 18 i els 65 anys que tinguin una discapacitat física, psíquica o sensorial permanent, igual o superior al 65%, que no tinguin recursos econòmics suficients i no puguin acollir se al sistema contributiu de pensions. Per a l'any 2020, la quantia mensual va des d'un mínim de de 98,90 € i un màxim de 395,60 € per 14 mensualitats a l'any. Quan es tracta de persones amb discapacitat en un grau igual o superior al 75%, i que necessitin l'ajuda d'una altra persona per realitzar els actes més elementals de la vida quotidiana, com ara vestir-se, menjar, etc., s'incrementarà la pensió en un 50% sobre la quantia màxima (197,80 € per a l'any 2020). La persona sol·licitant no pot disposar d'ingressos iguals o superiors a l' import anual (5.538,40 €) de la pensió no contributiva.
En el cas de que la persona visqui sola, en cas de que convisqui amb altres persones es revisen el numero de convivents així com el grau de consanguinitat.
Graus de la situació de discapacitat Els graus de discapacitat s'expressen en percentatge. En funció d'aquest grau, s'estableixen tres grups diferenciats:
Graus de discapacitat d'entre el 33% i el 64%: Inclou persones amb discapacitat que tenen un nivell d'autonomia personal prou important per inserir-se socialment i laboralment, si més no en un sistema de treball protegit. Graus de discapacitat d'entre el 65% i el 74%: Fa referència a persones que, en termes generals, presenten més dificultats per aconseguir una plena integració social i laboral. Graus de disminució iguals o superiors al 75%: Registra persones molt afectades que són susceptibles de requerir instruments altament especialitzats per a la seva integració social.
Recursos d'atenció i residència:
• Centres de dia
• Atenció residencial
• Habitatges tutelats Salut:
• Prevenció mèdica. Es porta a terme a través del diagnòstic prenatal, atenció a l'embaràs, compliment del pla de vacunació, del tractament farmacològic, d'adopció de bons hàbits higiènics, etc. Prevenció general. Es contempla la intervenció en la prevenció de riscos laborals, de conductes de risc (consum de drogues, conducció temerària, relacions sexuals sense protecció, etc.) i l'adopció d'un model de vida saludable. Rehabilitació de les persones amb discapacitat. Aquesta es porta a terme a través d'equipament exclusius o dins d'hospitals, sense oblidar els centres de recuperació de les persones amb discapacitat física (CRMF). (Veure apartat webs).
Educació: L'avaluació psicopedagògica estableix el tipus d'atenció i recurs educatiu adequat, podent ser en centre ordinari o especial, amb edat límit d'escolarització de 21 anys. També es reserven unes places a la formació professional. Però els alumnes que hagin estat a centres d'EE accediran a programes de preparació per la vida adulta.
Recursos d'integració sociolaboral: La normativa espanyola estableix una quota de reserva de llocs de treball per a persones amb discapacitat: 2% emprses de més de 50 treballadors i 5% en el cas de l'Administració. També s'atorguen incentius econòmics a la contractació en forma de subvencions o beneficis fiscals
Recursos d'accessibilitat:
• Centre de Referència Estatal de Autonomia Personal i Ajudes Tècniques.
• Centre de Intermediació Telefònica.
• Centro Español de Subtitulado y Autodescripción. (CESYA).
• Centre de Normalització Lingüística de la Llengua de signes Espanyola.
L'assistència personal: L'Ordre ASC/471/2010, de 28 de setembre, regula la professió de l'assistent personal, que és una prestació d'ajut econòmica o de servei:
Prestació econòmica, només per a les persones en situació de gran dependència (grau III), que consisteix a contribuir al cost de la contractació, per part de la persona amb dependència, d'un servei d'assistència personal, ja sigui directament o mitjançant una entitat acreditada.
Prestació de servei, per a persones en situació de dependència severa (grau II) i moderada (grau I), que consisteix en el servei del suport necessari a la persona amb dependència, mitjançant un assistent personal proporcionat per una entitat acreditada.
L'assistència personal és per un nombre d'hores específic segons el grau de dependència. Té dues modalitats i es determina d'acord amb el compliment dels requisits generals i específics per part de les persones destinatàries:
• Assis. Personal de suport en l'acompanyament
• Assis. Personal de suport a la vida autònoma i d'integració social i comunitària
• Assistència personal de suport en l'acompanyament a activitats laborals, ocupacionals i/o formatives: té per objecte el suport en l'acompanyament de la persona en situació de dependència, per exemple, en els desplaçaments a les activitats de caràcter laboral, ocupacional i/o formatiu realitzades de forma habitual i regular i fora de la seva llar habitual.
Assistència personal de suport a la vida autònoma i d'integració social i comunitària: té per objecte el suport en el desenvolupament d'activitats de la vida diària tant, dins com fora del domicili: atenció a la salut, feines domèstiques, acompanyament, etc.