Jazz modal
Els anys seixanta començaren amb la sortida d'un nou disc de Miles Davis i el seu grup: l'elapé King of Blue, que és considerat un dels referents jazzístics més importants de la història. Aquest disc va marcar l'inici del següent pas endavant de la història del jazz. Amb ell va néixer el modal jazz, que cercava un marc de treball més flexible i senzill. Era un estil força proper a l'horitzontalitat de la música de l'Índia, ja que tenia com a base seqüències d'escals que s'anaven repetint amb lleugeres variacions.

ELS ANYS 80 FINS A L'ACTUALITAT
A partir dels anys 80, el jazz inicia un procés d'autoexploració històrica. Els músics de jazz busquen als orígens ia partir d'aquí creen de nou. Alguns dels músics que van acudir a la història per compondre són el saxofonista Scott Hamilton i el trompetista Warren Vache. Però els que realment destaca són els germans Wynton i Branford Marsalis, que troben al dixieland de Nova Orleans la inspiració necessària per oferir coses noves. Tot i aquesta regressió inspirativa, durant els 80 i 90 se segueix fusionant el jazz amb altres músiques. I la música amb què es va fusionar el jazz durant l'última dècada del segle XX va ser el hip-hop. Un estil descendent directe del rap. El mestissatge cultural que a principis de segle va originar el jazz i el blues també és el responsable de la creació de gèneres com el soul, el R&B, estils musicals que van sorgir als seixanta i els setanta i que encara avui són vigents. Les fusions del jazz han estat recíproques i músics d'altres disciplines i estils també han volgut aventurar-se en aquest camp. Prince, George Clinton, James Brown, Sly & the Family Stone o Marvin Gaye han treballat en molts moments de la seva carrera amb idees i propostes musicals molt properes al
jazz. Actualment, el jazz segueix el camí de constant evolució. És viu, i la seva filosofia creativa l'obliga a reinventar-se constantment i trencar les normes. Això fa que no tingui una adreça concreta i que cada pas sigui interessant seguir. És veritat que la desaparició de figures bàsiques com Charlie Parker,
Miles Davis o la veu de Billie Holiday han deixat al jazz coix. Però el seu llegat ha quedat i continua sent un referent per a molts músics.

Free jazz
Des del seu naixement, el jazz havia passat per una gran quantitat de modes i estils. La construcció i desconstrucció continuada que havia viscut al llarg dels anys permetrà als músics prendre'l amb total llibertat. L'acceptació de les normes establertes al passat permetia oblidar-los i treballar sense restriccions. Així va sorgir el free jazz. Ornette Coleman va ser un dels impulsors del free jazz. Un artista molt controvertit perquè qüestionava constantment les normes del jazz i s'enfrontava als músics referencials com Miles Davis o el bateria Jo Jones. El free-jazz (terme anglès; literalment en català, "jazz lliure") és un estil de jazz disminució de la dependència dels límits formals. Es va desenvolupar a la dècada dels cinquanta i seixanta. Els líders de l'estil van ser músics com Ornette Coleman, Cecil Taylor, Albert Ayler, Archie Shepp, Bill Dixon i Paul Bley. Tot i que, potser, els exemples més coneguts són les darreres obres de John Coltrane Tot i que el free-jazz és sovint associat amb l'època en què va nàixer, hi ha tot un seguit de músics que han mantingut viu l'estil fins a l'actualitat i n'han continuat l'evolució dins del jazz. Cal destacar Peter Brotzmann, Cecil Taylor, Mars Williams, Theo Jörgensmann, Ken Vandermark o William Parker. Més a prop de casa, hi havia la Intercommunal Free Dance Music Orchestra, una formació dels anys setanta pionera de l'estil a França, liderada pel pianista i compositor François Tusques, i amb el cantant català, Carles Andreu.
Anomenat també nova ola, eleva al punt màxim la llibertat dels músics per improvisar, fugint de la tonalitat i tornant als inicis en què els músics tocaven de forma espontània.

Característiques
● Improvisacions continues sobre pocs elements bàsics.
● És prescindeix d’enllaços harmònics, disciplines i restriccions musicals.
● L’intèrpret toca el que desitja a cada moment.
● No hi ha un model rítmic fixe, atonalitat, tot val.
Ornette Colemann és el líder d’aquest moviment i amb el seu disc Free Jazz assenyala l’eclosió d’un estil de jazz furiós i reivindicatiu que traduirà en sons la ràbia i la indignació dels músics de jazz per ladiscriminació racial. La portada de l’album suggeria un vincle entre aquesta música “alliberada” de la tonalitat, del compàs i d’altres convencionalismes, amb l’obra del pintor Jackson Pollock representant destacat del expressionisme abstracte i de l’art d’avanguarda. La relació entre l’atonalitat i el jazz es remonta al menys al 1948 quan la bigband d’Stan Keton va presentar “City of Glass” del californià Bob Graettinger a la Civic Opera de Chicago. Free jazz, és també l’expressió més radical dels moviments dels negres americans en lluita per la consecució dels drets civils.

Jazz Fusió
A la música, s'anomena la fusió a la "conjunció de dos o més estils diferents, per produir una forma única i identificable per separat, segons la clàssica definició de Clayton i Gammond. El jazz fusió (de vegades anomenat jazz-rock o només fusió) és un gènere musical que combina el jazz amb altres estils, especialment amb el rock, funk, R&B i la world music. Bàsicament formen part músics de jazz que barregen les formes i tècniques del jazz amb els instruments elèctrics del rock i l'estructura rítmica de la música popular afroamericana, tant amb el soul com amb el rhythm and blues. Pel que fa a l'estil de les improvisacions es pot trobar una barreja de hard-bebop amb improvisació lliure free-jazz, és a dir manca de forma melòdica cenyida estrictament als acords, amb formes i tècnica molt sofisticades, unida a certa llibertat tonal i inspiració vitalista, gairebé mai malenconiós.
Antecedents
Als primers temps del jazz ja es va produir una primerenca incorporació d'elements hispans a la música hot. De fet, els ritmes d'havanera, Calinda, contradansa o fandango eren usuals a la música de Nova Orleans. Un dels compositors dels quals va beure profundament el hot, Louis Moreau Gottschalk (1829-1869) va estar molt influït per la música cubana i, en especial, pel compositor Manuel Samuell. Tant el ragtime com les primeres bandes hot van recollir abundantment el material de Gotschalk. Però, generalment, tota la cultura que genera el primigeni jazz, és una cultura criolla, amb una música pròpia resultat de la fusió dels altres. La presència d'elements hispans es va mantenir al jazz dels anys 20 i 30, encara que sense la intensitat necessària per gestar una veritable fusió. No obstant això, a meitat dels anys 1940, la influencia cubana sobre el bop va generar un estil de fusió el millor exponent del qual va ser la big band de Machito, gresol en què es van fondre els ritmes cubans i les frases jazzístiques, i la influència se'n va estendre a un gran nombre de músics, entre ells Dizzy Gillespie, que el va batejar com a cubop o bop afrocubano, encara que finalment va quedar recollit en la història del jazz com a "jazz llatí". Entre els seus executors més destacats, a més dels citats, estan: Chano Pozo, Tito Rodríguez, Mario Bauzá, Pérez Prado, Chico O'Farrill, Ray Barretto, Johnny Pacheco, Eddie Palmieri, Carlos "Patato" Valdés, Tito Pont, Tata Güines, Irakere o Paquito de Rivera. El mateix jazz llatí ha tornat la influència a la música caribenya, donant lloc a formes híbrides com la Salsa, amb bandes destacades com a Fania All Stars. Més recentment, ja a les darreres dècades del segle xx, noves influències hispanes sobre el jazz, han ampliat l'espectre del jazz fusió llatí: la bachata, el tango, etc. Especialment el tango ha generat un gran nombre d'experiències de fusió de primer nivell: Gerry Mulligan, Astor Piazzolla, Gat Barbieri, Osvaldo Tarantino, Tango Crash... Durant els 60 apareixen intents de renovar el jazz amb elements d'altres llenguatges musicals, principalment de la música brasilera, amb el ritme de la bossanova, llatinoamericana i el rock (jazz-rock). Aquesta tendència discutida pels puristes ha anat perdurant fins ara. Representants: Miles Davis , Stan Getz, Chick Corea

La dècada dels setanta va ser la més important per a la fusió, però també ha estat representada a les dècades posteriors. Els àlbums de fusió, fins i tot aquells que estan fets pel mateix artista, inclouen estils musicals variats. Es pot dir que més que un estil musical coherent, la fusió és una tradició musical i una manera d'acostar-se a la música. Un dels àlbums més representatius d'aquest estil és "Head Hunters", editat el 1973 pel grup amb aquest mateix nom, encapçalat per Herbie Hancock. Es tracta de l'àlbum amb més vendes de la història del jazz, i ho van prosseguir altres treballs de no inferior qualitat per part del mateix grup: "Thrust" i "Secrets". Amb Machito, Cal Tjader i molts altres, va madurar força la relació de la música d'origen caribeny amb el jazz, l'anomenat latin-jazz, que s'havia iniciat a la dècada anterior, associat al be-bop.

ELS ANYS 70
Diversos músics formats durant els anys seixanta van saber integrar jazz, rock i diferents cultures musicals. El disc Bitches Brew (1969) de Miles Davis, amb la col·laboració d'alguns d'aquests músics, obre l'anomenada fusió jazz-rock. Durant els anys setanta, Chick Corea, Herbie Hancock, el grup Weather Report, George Benson, Pat Metheny i molts altres van desenvolupar una música fusionada, amb ús instruments electrònics. El pianista Keith Jarrett va ser l'únic músic de jazz d'aquesta època que, emprant un instrument acústic, va tenir una gran audiència. Al mateix temps es van continuar interpretant els estils anteriors del jazz, amb el suport d'un públic minoritari i diversificat que omplia els grans i els mitjans festivals que van aparèixer, sobretot a Europa. Hi va haver un fort increment de reedicions discogràfiques de jazz de les dècades anteriors. L'aparició dels centres docents especialitzats va suposar una certa sistematització de laprenentatge de la música moderna. La dècada dels setanta va arribar amb molts canvis. La música rock era la nova religió. El jazz va perdre audiència, va passar a ser una música minoritària. El caràcter controvertit, sexual i transgressor que havia tingut desapareixia en el passat. El jazz era considerat com un art adult allunyat de les masses. Els joves volien trencar amb el món que havien creat els pares, un món amb normes i estils antics que limitaven la llibertat en tots els sentits. El rock i el pop van ser un enllaç d'unió per a aquesta nova revolució social, però la crisi comercial que patia el jazz no estava lligada a cap crisi creativa. Miles Davis i el seu grup seguien explorant nous formats, i van intentar fusionar el jazz amb el rock. Miles escoltava molt Jimi Hendrix i un dels principals referents del funk, Sly & the Family Stone. Com és habitual, la fusió no va agradar als puristes. Hi havia nous ritmes, instruments elèctrics i nous músics com Chick Corea, Zoe Zawinul i el saxofonista Wayne Shorter. El jazz es fusionava amb la música llatina, índia, africana, brasilera, el flamenc. Les possibilitats eren il·limitades i sempre interessants. Com a contrapunt a la fusió, el brillant pianista Keith Jarret va decidir tocar només el piano, va despatxar altres instruments i es va centrar en el seu. El barroquisme que podia oferir la fusió tenia com a contrapunto la simplicitat i la nuesa del treball realitzat amb un sol instrument.

EL JAZZ A ESPANYA
El jazz a la Península no va començar a ser relativament important fins als anys 80. Abans s'havia reduït a simples actuacions a sales de festes durant els anys 20 i 30. A partir dels 40, sobretot amb l'obertura del Hot Club de Barcelona, ​​la presència del jazz va augmentar, però mai no va arribar a igualar l'èxit aconseguit a altres països d'Europa com França. A partir dels seixanta, Espanya va quedar envaïda per la música rock i pop que arrasava per tot el món. Però el jazz també guanyava adeptes i va començar a tenir audiències fixes. Hi havia emissores de ràdio que dedicaven unes hores de la seva programació al jazz. Es van inaugurar els primers clubs de jazz: el Jamboree a Barcelona i el Whisky Jazz i el Balboa a Madrid. A principis dels setanta es crea l'Associació Jazz Fòrum, que oferia col·loquis, debats i trobades de nous intèrprets amb músics més experimentats. Aquests fets van ser essencials per millorar la difusió del jazz, que va anar trobant un lloc. Entre els personatges clau del jazz a Espanya cal destacar noms com Tete Montoliu, Joan Carles Calderón Pedro Iturralde, Perico Sanbeat, Chano Domínguez i Javier Colina. El revival que viu el jazz americà durant els 80 contrasta amb la necessitat de trobar nous camins que valorin les arrels de la cultura europea. Els músics del vell continent se senten més segurs dels seus arrels, i gosen fusionar el jazz amb altres estils. Pedro Iturralde és un dels músics que va iniciar la fusió del jazz amb el flamenc, un estil que ha transcendit a altres branques de la música, com al pop de Ketama i el flamenc més pur del mateix Camarón de la Isla. El jazz a Espanya ha comptat amb el suport de les institucions públiques i privades. S'ha promogut la creació de festivals de jazz per tota la Península. Alguns d'aquests festivals, com el de Terrassa, el de Vitòria o el de Sant Sebastià han aconseguit certa importància a nivell europeu, i músics de primera fila de tot el món han vingut a tocar. La televisió ha tingut un paper molt important en la difusió del jazz a Espanya. Tot i ser un estil destinat a una franja horària poc pràctica (les matinades), durant molts anys s'han retransmès els festivals de jazz més importants de la Península, s'han fet programes informatius especials i s'han emès concerts dels grans del jazz. Aquesta presència del jazz a la petita pantalla ha estat molt vinculada als canals públics. El jazz és un estil musical sense terme mitjà, o agrada molt o no agrada gens. Tant a Espanya com a la resta del món ha esdevingut un art minoritari. Està en constant evolució, però a diferència dels primers anys de la seva història, aquesta evolució és ara més silenciosa, només captada per les orelles atentes, que al marge dels estils comercials dominants segueixen interessats per una manifestació arrelada al mestissatge cultural ia l'evolució històrica de la humanitat.

EL JAZZ A CATALUNYA
El jazz va entrar a Catalunya com a música de ball. A principis del s. X X, a les escoles de ball (anomenades dancings) triomfaven el ragtime, el cakewalk, el foxtrot i el xarlestó. Juntament amb la rumba, aquests balls van regnar a les pistes catalanes durant els anys vint i trenta. Tots aquests balls quedaven compresos al terme jazz, que era el que s'aplicava a totes les novetats provinents de la cultura afroamericana. Les orquestres de jazz catalanes que tocaven aquests balls incorporaven nous instruments com els saxofon i el jazz ban, que és com es deia la bateria. Durant els anys trenta algunes big bands americanes van incloure l'Estat espanyol a les seves gires europees. La seva visita va permetre que els músics i el públic català escoltessin autèntic jazz orquestral tocat en directe, que va resultar ser força diferent del jazz que tocaven les orquestres d'aquí. Alguns músics d'aquestes big bands, reunits en petits grups, també van fer conèixer el jazz més improvisat i proper al blues, anomenat hot jazz. Una fita important en la història del jazz a català és la
fundació de l'Hot Club de Barcelona el 1934. Després de la Guerra Civil de 1936-1939, la dictadura franquista es va mostrar totalment contrària al
jazz, i va donar ordre de censors que reprimissin qualsevol manifestació pública daquest estil. Però malgrat els obstacles posats pel règim, l'ambient jazzístic català va ressorgir de les cendres. Es van reprendre les visites de músics americans, que van portar novetats com el be-bop. Durant els anys cinquanta, el jazz es va anar difonent cada cop més, guanyant acceptació entre el públic. Aquesta activitat es va traduir en l'aparició de locals com el mític Jamboree, a Barcelona, ​​i en la creació de programes de ràdio. A més dels músics estrangers que visitaven el nostre país, a aquests locals tocaven les primeres figures del nostre jazz, encapçalats pel músic més destacat que ha donat Catalunya: el pianista Tete Montoliu