1.- Característiques i classificació dels serveis
El sector terciari o de serveis és el conjunt de prestacions orientades a satisfer les necessitats i les
demandes de la societat. Així, són activitats econòmiques que no produeixen béns materials.
El terciari és un sector molt heterogeni format per activitats molt diverses, doncs comprèn totes aquelles
activitats que no es poden considerar ni agrícoles ni industrials, és a dir, que no s’inclouen en els sectors primari i
secundari.
1.1.- Característiques del sector terciari
Les característiques principals que defineixen el sector terciari són:
● Activitats intangibles i immaterials.- el que s’ofereix i es valora és la qualitat de la prestació que es fa
(per exemple, un servei mèdic o un assessorament).
● Activitats impossibles d’emmagatzemar.- els serveis es presten quan calen o quan són demanats, de
manera que solen localitzar-se a prop dels possibles usuaris.
● Activitats molt diverses.- s’hi inclouen una gran varietat: administracions públiques, serveis financers,
comercials, culturals i de lleure, sanitaris i educatius, direcció, administració i assessorament d’empreses,
serveis de neteja i manteniment, assistència social, comunicacions, etc.
Actualment es tendeix a diferenciar dos subsectors dins del sector serveis:
● Terciari clàssic: s’inclouen el transport i les feines rutinàries.
● Terciari superior o quaternari: aplega les activitats més qualificades: recerca, telecomunicacions, alta
tecnologia...
Per analitzar la importància del sector serveis se solen utilitzar dos indicadors:
● El percentatge que aporta el sector serveis al PIB. Aquest indicador permet conèixer la riquesa que crea
el sector terciari en el conjunt de l’economia del país. A la Unió Europea s’hi constata un augment
progressiu de l’aportació dels serveis al PIB, tot i que a alguns països, com ara Alemanya, el Regne Unit o
Espanya, continua sent rellevant l’aportació de la indústria.
● El percentatge de treballadors ocupats en el sector serveis. Es considera que una societat està
terciaritzada si més del 60% de la població activa treballa en els serveis. A Espanya, aquest percentatge
és del 75%.
1.2.- Classificació dels serveis
El sector dels serveis es pot classificar així:
● Serveis de consum final.- adreçats directament als consumidors (comerç minorista, hoteleria, restauració,
serveis d’oci).
● Serveis de producció i de distribució.- orientats a empreses o a professionals (serveis financers, comerç a
l’engròs, transports).
● Serveis públics o serveis comercialitzables.- es distingeix entre aquells que estan en mans
d’administracions públiques i aquells que depenen d’una empresa privada.
● Serveis estancats o serveis progressius.- es distingeix entre aquells que no poden augmentar la seva
productivitat, perquè no poden reduir mà d’obra (serveis socials), i aquells en els quals és possible un
estalvi en els factors de producció (les comunicacions).

1.3.- El sector dels serveis a Espanya
A Espanya, el sector terciari ocupa actualment prop del 76% de la població activa. Aquest valor, però,
varia segons les diferents comunitats autònomes. Els percentatges més alts en ocupació terciària corresponen a:
● La Comunitat de Madrid, pel gran nombre de serveis públics d’àmbit estatal, degut a la seva condició
de capital.
● Les comunitats autònomes de Canàries i les Illes Balears, per l’activitat turística.
● Les ciutats de Ceuta i Melilla, que mostren el valor més alt de població ocupada en els serveis per la
manca gairebé total d’altres tipus d’activitat productiva i pel pes de l’exèrcit i del funcionariat.
Distribució dels serveis per subsectors
En desglossar el sector terciari s’observen els següents fets:
● Els subsectors de serveis socials tenen molt pes laboral i es troben repartits de manera força equitativa
al territori. Aquest és el cas del serveis administratius, sanitaris o educatius, tot i que hi ha comunitats més
ben situades que d’altres. Si, per exemple, es pren com a indicador el nombre de metges per cada 10.000
habitants, hi destaquen Aragó i la Comunitat de Madrid. Però, si es mesura la capacitat hospitalària,
Catalunya i Canàries es troben per damunt de la mitjana de les altres comunitats autònomes.
● El subsector de les comunicacions, les finances i els serveis a empreses està molt relacionat amb els
nivells de renda i amb la concentració de la població, les empreses i les institucions. Madrid i
Barcelona són al capdavant d’aquest sector, seguides per València i Sevilla.
● La major concentració d’empreses comercials es dóna a Andalusia, Catalunya, la Comunitat de Madrid i
la Comunitat Valenciana. Aquestes quatre comunitats autònomes acumulen més de la meitat de les
empreses comercials que hi ha a tot Espanya.

2.- El comerç i els intercanvis. El comerç exterior espanyol
El comerç és l’activitat d’intercanvi per la qual els recursos que s’obtenen de la natura, els objectes
fabricats i els serveis es posen a disposició dels consumidors. El comerç es
realitza als mercats, que poden ser concrets (en els quals s’exposen les mercaderies i es comercialitzen), i
abstractes (en els quals es negocien mercaderies que no hi són presents: la borsa de valors).
2.1. Les característiques principals del comerç
En l’activitat comercial hi destaquen aquestes característiques:
● La forta concentració de la demanda a les zones urbanes i industrials.
● El gran volum de la demanda permet una especialització creixent del comerç dedicat a la mercaderia.
Aquesta especialització ofereix més facilitats de venda i més beneficis.
● L’augment notable del volum total dels intercanvis, doncs es comercia amb tota mena de productes,
encara que siguin de poc preu o de molt volum. La facilitat, la capacitat, l’especialització i el baix preu del
transport han permès un intercanvi a gran distància i que el comerç hagi esdevingut una activitat global.
● Es realitzen estudis comercials per tenir un coneixement més gran sobre les tendències i les preferències
de la demanda, amb la finalitat de desenvolupar una logística o planificació de la producció, el transport,
l’emmagatzematge i la distribució de les mercaderies.
● Al llarg del procés d’intercanvi, el producte passa per diferents intermediaris (agents comercials
majoristes, transportistes...) i hi intervenen entitats financeres o asseguradores.
● La creació de grans empreses comercials, de vegades multinacionals, que dominen gran part del procés
de comercialització.
2.2.- El creixement del sector comercial
L’expansió dels intercanvis internacionals es deu bàsicament a dos factors:
● La liberalització del mercat.- l’eliminació progressiva de barreres al lliure comerç va ser impulsada en
primer lloc per l’Acord General sobre Aranzels i Comerç (GATT) (1947) i, després, per l’Organització
Mundial del Comerç (OMC) (1995). La supressió de molts aranzels ha permès a les empreses crear
xarxes d’intercanvis cada vegada més denses i extenses.

Però, malgrat la mundialització del comerç, aquest es distribueix de manera desigual arreu del
món. El comerç, tant interior com exterior, és especialment
intens al Primer Món (Unió Europea, Estats Units, Xina i
Japó-Corea del Sud).
● Les noves tecnologies.- les noves tecnologies de la
informació i de la comunicació (TIC) han permès tenir
coneixement dels mercats i de les seves peculiaritats,
comprar i vendre a temps real i realitzar cobraments i
pagaments a través de la xarxa informàtica bancària amb
nivells de fiabilitat molt alts.

2.3.- El comerç internacional espanyol
El comerç internacional representa l’intercanvi de béns i
mercaderies de cada país amb altres països. Espanya està integrada en
el bloc comercial de la Unió Europea, que reuneix països altament
industrialitzats amb un comerç molt actiu, tant entre els seus membres
com amb l’exterior. Espanya comercia dins de la UE al voltant del 70
% de les seves exportacions i el 59% de les importacions. La relació
comercial espanyola és especialment intensa amb Alemanya, França i
Itàlia. La resta del comerç que Espanya manté amb altres països
representa percentatges molt menors, entre els quals destaca el comerç
amb Amèrica i les importacions de petroli procedents de països del golf Pèrsic.
2.4. La balança de pagaments
La balança de pagaments indica el conjunt de transaccions econòmiques que un Estat realitza amb
l’exterior. Es subdivideix en:
● Balança per compte de capital.- inclou les transferències de capitals públics i privats. Es pot presentar
conjuntament amb la balança per compte corrent.
● Balança de compte financer.- registra inversions directes i financeres i reserves dels bancs nacionals,
entre d’altres.
● Balança per compte corrent.- comptabilitza ingressos i pagaments per comerç, serveis, rendes i
transferències. S’hi inclouen:
o Balança comercial: registra les importacions i les exportacions.
o Balança de serveis: inclou turisme, viatges, assegurances, serveis informàtics i patents.
o Balança de rendes: compta amb els rendiments o els beneficis de capital, treball, etc.
o Balança de transferències: conté les trameses de capital d’immigrants, donacions i ajudes al
desenvolupament.
La balança de pagaments a Espanya
La balança de pagaments a Espanya tradicionalment mostra un saldo negatiu:
● La balança comercial presenta un dèficit elevat pel valor de la importació de productes energètics
(petroli i gas natural).
● La balança de rendes també sol ser deficitària, a causa de
l’endeutament extern de l’economia espanyola.
● La balança de serveis sol tenir superàvit gràcies al turisme.
Els darrers anys, la disminució en el dèficit de la balança
comercial és conseqüència de la davallada del consum generada per la
crisi econòmica mundial: els productes d’importació han estat substituïts
per productes fabricats a Espanya, han augmentat les exportacions i
ha disminuït el dèficit energètic.

3.- Les característiques del comerç interior a Espanya
El comerç interior d’Espanya presenta dues característiques bàsiques: és un sector amb nombroses
empreses petites que estan distribuïdes de manera desigual.
3.1.- Els canals de comercialització
El comerç interior espanyol es caracteritza per la dualitat, de
manera que hi coexisteixen un gran nombre d’empreses petites juntament
amb empreses comercials grans, de capital nacional o multinacional.

Els canals de distribució dels béns d’equipament
Els béns d’equipament no necessiten gaires intermediaris perquè en general es fabriquen per
encàrrec. En la comercialització d’aquests béns de gran preu es practica molt sovint el leasing, que consisteix a
llogar la maquinària i pagar-ne una renda amb possibilitat de compra, i el renting, que inclou el manteniment i
l’assegurança de possibles sinistres, però sense possibilitat de compra. En aquest subsector són importants les fires
de maquinària (Madrid, Barcelona, València, Bilbao...).

Els canals de distribució dels béns de consum
Els aliments frescos exigeixen una comercialització ràpida i, en general, la
dimensió reduïda de les explotacions explica que hi hagi una llarga cadena
d’intermediaris. Això fa que se’n vagi carregant el preu inicial, de manera
que de vegades el consumidor acaba pagant-ho cinc vegades més car que en
l’origen. Això ha afavorit la creació de cooperatives i agrupacions de
productors que s’encarreguen de la comercialització i la venda directa a les
grans superfícies o als mercats centrals, com ara Mercabarna o Mercamadrid.
La comercialització de béns de consum duradors, com ara aliments
enllaunats i conserves, confecció, electrodomèstics, mobles, etc., continua
molt atomitzada en petits comerços que ofereixen l’avantatge d’un servei
personalitzat. Van guanyant terreny les grans superfícies comercials, els
supermercats, els hipermercats i els grans magatzems que poden oferir preus més ajustats perquè contracten grans
comandes, ofereixen marques blanques i fan promocions i rebaixes.
Sovint la implantació d’una gran superfície ha comportat el
tancament de petits comerços que no podien competir amb la imatge i els
preus d’aquests grans centres, i aquest fet ha provocat una decadència de la
funció comercial de molts centres urbans. Actualment es limita l’obertura de
nous centres comercials o se’n promou la instal·lació si es combinen amb
mercats i comerços tradicionals.

4.- El transport: funcions i problemàtiques
Els transports connecten persones i llocs i fan possibles els intercanvis
de tota mena (financers, artístics, empresarials...). A més, la densitat i la qualitat
de la xarxa de transports d’un país són indicadors del nivell de
desenvolupament econòmic.
4.1.- El transport i les seves funcions
El sistema de transport permet el desplaçament de persones i mercaderies
d’un indret a un altre. Les infraestructures (carreteres, vies fèrries, ports,
aeroports) són necessàries per a la circulació dels mitjans de transport
(camions, trens, vaixells, avions...), que són cada vegada més ràpids i sofisticats.
Els transports en conjunt tenen assignades tres funcions importants:
● Permeten el desplaçament de les persones, ja sigui per desig o necessitat. Aquesta mobilitat ocasiona una
gran intensitat de circulació a causa del distanciament cada vegada més gran i més freqüent entre els llocs
de residència i els llocs de treball, de serveis o d’oci. La mobilitat obligada (per raons de treball o
d’estudi) crea greus problemes de circulació a les grans ciutats, especialment en les anomenades hores
punta.
● Satisfan les necessitats econòmiques perquè posen en contacte la producció amb el mercat i fan possible
la distribució de béns i serveis. La dotació d’infraestructures està estretament relacionada amb el nivell
econòmic. Per això, la densitat i la qualitat de les comunicacions, les vies de comunicació ràpides i segures
i els ports i els aeroports ben situats i equipats solen estar directament relacionats amb les àrees de
desenvolupament urbà i econòmic.
● Contribueixen a integrar els diferents grups socials i la difusió de les idees, les tècniques i les cultures.
Actualment, la televisió o Internet suposen una revolució en la facilitat del transport de la informació,
essencial en el procés de globalització econòmica.

5.- Els mitjans de transport a Espanya
El transport de mercaderies a Espanya es caracteritza pel fet de ser majoritàriament nacional, amb una
quota del 70,9 % davant del 29,1 % internacional. El mode predominant és la carretera (72,8 %), seguit del
marítim (25,7%), del ferrocarril (1,5 %) i de l’aeri (0,04 %). En l’àmbit internacional és el mode marítim el que
té una major representació (79,7%).

5.1.- El transport terrestre
La xarxa de carreteres
El sistema de transport espanyol, tant de viatgers com de mercaderies, dóna un protagonisme indiscutible a
la xarxa de carreteres, que ha esdevingut un element fonamental de l’organització de l’espai i de l’economia;
aquest fet ha provocat un desequilibri en el sistema de transport, perquè s’hi ha invertit més que en la xarxa
ferroviària, a diferència del que ha passat als altres països europeus. Les conseqüències són:
● Una alta congestió de la circulació, especialment a les zones més poblades (Madrid, Barcelona,
València...).
● Una demanda constant de noves vies a causa de l’augment de la circulació.
● Un gran impacte ambiental, tant visual com acústic i de contaminació atmosfèrica.

Durant molts anys, la xarxa estatal de carreteres ha estat bàsicament radial per permetre una connexió
fàcil de la perifèria amb Madrid, però ha desatès els contactes entre els eixos radials. Aquesta situació es va
corregint progressivament mitjançant la introducció d’una millor connectivitat entre els radis.

La xarxa ferroviària
A diferència de la xarxa de carreteres, la ferroviària mai no
va ser tan radial i va constituir la xarxa bàsica de comunicacions fins
a la Guerra Civil (1936-1939), quan les seves infraestructures van quedar greument malmeses.

La xarxa ferroviària espanyola presenta problemes diversos:
● L’amplada de la via espanyola és d’l,67 m, mentre que la majoria dels països europeus tenen una amplada
d’l,42 m; això obliga a fer transbords costosos a les fronteres, de manera que es busquen solucions
tècniques que permetin als trens circular indistintament per trams de l’una i l’altra amplada de via.
● Molts trams ferroviaris són de via única, i això redueix la velocitat i la freqüència dels trens.
● A causa del mal estat d’algunes infraestructures i de la poca demanda de passatgers, molts trams
antics estan infrautilitzats.

5.2.- El transport aeri
Els avions són un mitjà de transport en gran expansió, especialment després de la irrupció de les
anomenades companyies de baix cost (low cost), però necessita unes instal·lacions adients, així com mesures
molt exigents de seguretat i de control.
El transport aeri ha estat bàsicament de passatgers; actualment, però, hi ha demanda creixent per al
transport de mercaderies, de manera que els aeroports, a més de terminals per a viatgers, han d’estar equipats
amb hangars per emmagatzemar i redistribuir la càrrega.

5.3.- El transport marítim 

Actualment, el transport marítim és rendible per desplaçar grans volums de càrrega a llarga distància. 

Les empreses marítimes, per aconseguir augmentar la rendibilitat, han d’utilitzar grans vaixells i reduir-ne el temps d’immobilització en operacions de càrrega i descàrrega, i això obliga a condicionar els ports amb infraestructures molt costoses que facilitin l’emmagatzematge dels contenidors i el transport combinat per tal de, posteriorment, distribuir la càrrega, ja sigui en camió o en ferrocarril. 

7.- Els serveis relacionats amb el turisme, la cultura i l’oci
Les activitats d’oci han esdevingut un fenomen de masses, que fa una aportació cada vegada més gran a
l’economia. Dins d’aquest ampli sector hi destaca el turisme, que a Espanya té una rellevància especial.
7.1.- Importància del turisme
El turisme és una forma tradicional d’oci que durant anys va ser practicada per una minoria que disposava
d’un poder adquisitiu elevat. Però, a partir de la segona meitat del segle XX, el turisme va esdevenir un fenomen
de masses.
En l’etapa de gran creixement econòmic que va caracteritzar les dècades del 1950 i el 1960, els sindicats
europeus van aconseguir el reconeixement de les vacances pagades com a dret laboral. D’aleshores ençà, els
desplaçaments a l’estranger per turisme han anat en augment. El sud d’Europa, i especialment el litoral
mediterrani, van esdevenir destinació preferent per l’atractiu de les platges d’aigües càlides, els preus baixos i
un cert exotisme. Aquest fet va ser afavorit per l’augment del nivell de vida, les millores socials, la generalització
de les vacances pagades per les empreses, el progrés dels mitjans i dels sistemes de transport que permeten
desplaçaments a preus assequibles, i una informació fluida.

Origen i destinació dels visitants estrangers
Els turistes que visiten Espanya procedeixen
majoritàriament d’altres països de l’Europa occidental: el
Regne Unit, Alemanya i França. Actualment també destaca
l’arribada de turistes procedents de l’Europa oriental i de Rússia,
així com de la Xina. La majoria d’aquests turistes arriben a
Espanya per via aèria, durant els mesos de juliol, agost i
setembre.
Els llocs de destinació principals són les comunitats del
litoral mediterrani (sol i platja) i la Comunitat de Madrid, que
atreu un turisme de tipus urbà i cultural. La resta de comunitats
autònomes participen d’un percentatge turístic discret però
creixent.
Les condicions climàtiques han convertit Espanya en
destinació elegida per persones jubilades de països del nord
d’Europa, que han fixat aquí la seva residència. A més, les
noves tecnologies de la informació i de la comunicació permeten
a molts estrangers viure a Espanya i treballar al seu país.

7.6.- Noves polítiques per al desenvolupament del turisme

els tres tipus principals de turisme a Espanya:
● Turisme de sol i platja. Es proposa un pla per millorar-ne la qualitat mitjançant la limitació de la
construcció, la modernització hotelera i el foment de la qualitat ambiental. Alhora, s’opta per la
diversificació de les ofertes d’oci a llocs d’estiueig en un moment en què el turisme es mostra més actiu i
participatiu.
● Turisme cultural i de ciutat. Espanya és el segon país del món amb un nombre més gran de conjunts
històrics de valor artístic declarats patrimoni de la humanitat per la UNESCO. També destaca l’oferta
espanyola de museus i col·leccions d’art, que atreuen un turisme més selecte, menys estacional i que arriba
a qualsevol indret de la geografia espanyola.

● Turisme esportiu. Espanya ocupa el primer lloc en oferta esportiva de golf i disposa d’infraestructures
nàutiques que promocionen el turisme de iot i de vela. Les estacions d’esquí atreuen un gran nombre de
turistes nacionals. Certs esdeveniments esportius, a més d’atreure molt públic directe, suposen una gran
promoció atesa la projecció mediàtica que comporten.

10.- Les activitats terciàries a Catalunya. El comerç, els transports i el turisme

A Catalunya els serveis són indiscutiblement l’activitat més bàsica de la seva economia.

10.1.- L’activitat comercial
A Catalunya es dóna una significativa combinació entre petit comerç
de botiga especialitzada amb servei personalitzat i de qualitat, d’una banda, i grans superfícies comercials, generalistes i funcionals, de l’altra. Com que és a la regió metropolitana de Barcelona on es localitza la major part de la població, també és aquí on
es concentra la major oferta comercial. El comerç català es caracteritza per un dinamisme alt i per l’existència d’un teixit de comerç urbà petit i
mitjà.

Comerç interior i exterior
Si considerem la destinació de les vendes de productes
industrials que es fabriquen a Catalunya, es comprova que el
gruix de l’activitat comercial té lloc dintre de Catalunya i
amb la resta d’Espanya: d’entre totes les comunitats
autònomes, Catalunya és la primera tant pel que fa al valor de
les importacions com de les exportacions.

10.2.- Els transports
El transport per carretera Històricament les carreteres catalanes han seguit un model radial amb centre a Barcelona, ciutat al voltant de la qual es dibuixa l’anomenat “vuit català”, entre el Vendrell i Tordera.

El transport per ferrocarril
La xarxa ferroviària transcorre quasi pels mateixos corredors que la de carreteres. Des de Lleida i les
terres de l’Ebre, les vies que vénen de la Península arriben a Barcelo­na, a través del litoral i el Vallès i avancen
cap a França per Portbou. Algunes línies remunten cap a l’interior i els Pirineus. Tanmateix, la major part dels
serveis es concentren a l’àrea de Barcelona, i àmplies zones queden desateses.

El transport marítim
El transport marítim es concentra majoritàriament als ports de Barcelona i Tarragona, que depenen de
l’Estat i tenen el seu principal motor econòmic en el transport de mercaderies.

El transport aeri
L’aeroport de Barcelona-el Prat és un dels grans aeroports mundials i el segon d’Espanya en nombre de
passatgers i operacions de càrrega.