Nombre d’habitants → Pot semblar un criteri clar diferenciar entre una ciutat i un poble, però entre regions no hi ha un acord a l’hora d’establir quin és el nombre mínim d’habitants. Per exemple, a Espanya es considera ciutat a partir de 10 000 habitants. A Portugal, França i Argentina 2 000, i a Suècia 200.
La concentració de l’hàbitat, la densitat i la continuïtat → Normalment, la ciutat es caracteritza per una elevada concentració d’habitatges i una densitat elevada, però hi ha barris residencials amb poca densitat.
L’activitat econòmica de la població → Les activitats dels nuclis rurals estan relacionades amb el sector primari, en canvi, la ciutat té diversitat d'activitats. Tot i això, alguns ports pesquers o localitats de producció de cereals/oliveres poden tenir una mida prou gran per ser pobles grans o ciutats rurals.
L’organització i la influència territorial → Influeixen sobre el territori per la concentració d’activitats polítiques, culturals... es converteixen en un centre de poder, creativitat i oportunitats i, acaben sent nodes molt ben connectats mitjançant vies de comunicació.
L’arquitectura i l’urbanisme → Els edificis alts i les avingudes llargues i amples es troben a les ciutats. Les aglomeracions urbanes se solen expandir més ràpidament que als pobles, que no creixen o ho fan lentament.
Els estils de vida i de relacions socials → Les ciutats es caracteritzen perquè hi ha més tolerància i dinamisme, hi ha més oportunitats creatives, innovadores i de desenvolupament personal. Tot i això, molta gent també l’atreu els ritmes més tranquils i la connexió amb la natura del medi rural, especialment en vacances o caps de setmana.
La concentració de funcions → les funcions que predominen a una ciutat són determinades per les activitats i professions que exerceixen els habitants. Aquestes funcions urbanes justifiquen l’existència i el desenvolupament de la ciutat.
Anomenem agents socials urbans a les persones, grups i institucions que influeixen i participen en la creació i desenvolupament de l'espai urbà. Com:
Els propietaris privats del sòl urbà: Persones o empreses influents que fan compravenda (especulen) per obtenir els millors beneficis, especialment si els seus terrenys o edificis tenen qualitats especials o bona ubicació. Això pot portar-los a pressionar els governs locals per modificar els plans urbanístics o millorar els serveis públics. Moltes persones, fins i tot si no són grans empreses immobiliàries, poden convertir-se en especuladors.
Els empresaris: Els empresaris industrials i de serveis són agents clau en el desenvolupament urbà. Cerquen ubicacions òptimes per a les seves operacions, creant llocs de treball i pressionant per a la construcció d'infraestructures. Moltes fàbriques antigues es traslladen a polígons industrials en la perifèria o tanquen, deixant espais que es reutilitzen per altres actors urbans.
Els poders públics (ajuntaments, les diputacions i els governs autonòmics) Representen els interessos dels habitants i tenen un paper clau en la regulació i planificació del creixement urbà a través dels plans d'urbanisme. Decideixen els usos del sòl urbà i la direcció de l'expansió de la ciutat, intervenen en la construcció d'equipaments, infraestructures i serveis públics, regulen els desequilibris interns. Organitzen la ciutat per garantir el benestar col·lectiu. Actuen com a àrbitres en els conflictes i influeixen en l'estructura i morfologia de les ciutats.
Els moviments socials urbans (Com manifestacions) Ciutadans que volen millorar la vida a les ciutats, prioritzant el benestar i reduint els aspectes negatius. La seva influència varia segons la classe social i ubicació. Organitzats en associacions de veïns o altres, busquen influir en les polítiques urbanes per millorar la qualitat de vida.
Els plans urbanístics: A Espanya són uns documents tècnics polítics i legals, on es concentren les disposicions i propostes relacionades amb el creixement i l'evolució de la ciutat. En aquests, s'hi plantegen quins han de ser els llocs, pautes i ritmes d'expansió de la ciutat i també els procediments per renovar els barris ja construïts, modernitzar-los o resoldre'n els problemes.
- Condicionat → parteixen d’una situació preexistent que no es pot ignorar.
- Correctiu → miren de corregir deficiències i resoldre problemes.
- Prospectiu → serveixen per planificar la zona en un futur
- Normatiu → es tracta d’una llei de compliment obligat per part de tothom.
1. Prioritzen els transports públics i el desenvolupament de vies per a la circulació privada, incloent-hi infraestructures com metro i aeroports amb previsió a llarg termini.
2. També consideren el subministrament de serveis i equipaments com escoles, pàrquings i zones verdes, adaptant-se a la població prevista i establint normatives per a edificabilitat i habitabilitat.
3. Els ajuntaments són els responsables de desenvolupar plans urbans, incloent-hi plans parcials per a zones específiques, amb detalls com barris o places.
4. Un pla urbanístic ha de ser ferm i flexible, amb propostes clares però adaptable a canvis en les necessitats i circumstàncies de la ciutat.
5. Cada ajuntament determina l'orientació del seu pla urbanístic segons necessitats i ideologia política, influenciant l'evolució futura de la ciutat: en habitatge, zones verdes, tipus d'edificis…
La classificació del sòl: a Espanya els plans d’urbanisme classifiquen el sòl en tres grans categories:
- Sòl urbà → construït i urbanitzat que té carrers traçats i amb subministrament d'aigua, electricitat i clavegueram. Ja disposa de tot el que és necessari perquè s'hi pugui construir.
- Sòl urbanitzable → terrenys que en un futur més o menys immediat podran ser urbanitzats.
- Sòl no urbanitzable → mai podrà ser urbanitzat ni s’hi podrà edificar. Per exemple, el sòl agrícola. Zones protegides, àrees amb riscos naturals…
- Sistemes generals → sòl destinat a tenir serveis públics com carrers, zones verdes, equipaments i infraestructures públiques.
Al llarg de la història d’una ciutat les pràctiques urbanístiques han canviat: cada plànol i entramat urbà acostumen a ser representatius d’una època determinada.
El pla irregular → fa referència a la ciutat preindustrial d'origen romà o medieval. A vegades encara es pot resseguir-hi el traçat de les antigues muralles. Aquesta delimitació de les muralles provocava que s'aprofités tot l'espai interior, i el resultat acabava sent un conjunt caòtic d'edificis alts i sense un ordre fix, carrers estrets i irregulars. No hi havia ni planificació ni ordre aparent. Ciutats que encara són així = Granada. El pas del temps, els incendis i les guerres han provocat canvis i deteriorament en aquests barris antics. Les àrees amb monuments importants solen estar ben conservades i poden arribar a convertir-se en zones turístiques populars.
El pla radiocèntric→ Des d'un punt central (catedral, castell...) surten carrers i avingudes que, com si fossin radis, s'allunyen del centre. Aquest pla es completa i perfecciona amb l'obertura de vies concèntriques que permeten la connexió entre diversos barris, sense passar pel centre. Però a vegades els encreuaments són complicats, ja que poden formar angles de 120 graus. Facilita la concentració d'activitats i comunicacions en el centre de la ciutat .
El pla ortogonal → Va ser popular en els SS. XIX i XX, quan ciutats van eliminar muralles i crear nous eixamples urbans. Disseny urbà caracteritzat per carrers que es creuen perpendicularment, formant una quadrícula. Els carrers són amples airejats i assolellats, facilitant la parcel·lació dels terrenys, però complica els trajectes transversals: solució vies en diagonal. Exemples famosos: L'Eixample de Barcelona, dissenyat per Ildefons Cerdà al segle XIX, és un dels més reconeguts per la seva extensió i rigorositat.
La gentrificació és el procés de transformació urbana en què la població original d’un sector o barri són desplaçats progressivament per una altra d’un nivell adquisitiu més alt. La població original es dirigeix cap altres zones residencials perquè no poden pagar els elevats lloguers i sovint es veuen sotmesos a actes de pressió per tal que abandonin la zona.
Les funcions urbanes: Les funcions urbanes són les activitats que la població fa cada dia i que condicionen la utilització de l’espai de la ciutat. Com més gran és la ciutat, més quantitat de funcions té i més complexes són.
La funció residencial: Comporta la necessitat d’equipaments bàsics: escoles, CAPs, mercats, infraestructures... La funció residencial inclou tota la ciutat: Al centre hi ha el barri vell, sovint degradat, on els habitatges són ocupats per immigrants o per gent gran: escàs poder adquisitiu. A vegades, aquests barris s’ennobleixen amb la rehabilitació d’antics edificis: els preus pugen. Els eixamples (SS. XIX i XX) encara són zones residencials, malgrat que les classes benestants han fugit a la perifèria en barris residencials i exclusius on troben més bones condicions de vida i equipaments. A les zones més perifèriques (extraradi) hi ha els barris obrers on el preu del sòl és més baix i sovint la xarxa de transports sol ser deficient.
La funció comercial: Les botigues tradicionals de prestigi se solen situar a la zona centre. La tendència dels darrers anys és desplaçar els grans centres comercials als afores de les ciutats. El comerç i les relacions a gran escala estan vinculats a les facilitats de transport i de comunicació.
La funció industrial: Malgrat que encara podem veure fàbriques, tallers i magatzems enmig dels habitatges, la tendència és que la funció industrial estigui localitzada en polígons industrials de la perifèria de les ciutats. La distància que separa aquests polígons en relació amb les zones residencials obliga els treballadors a fer moviments pendulars, és a dir, anades i vingudes a la feina en vehicles particulars.
La funció política i la funció administrativa: És el cas de les ciutats que són capitals (de país, de comarca, de província). Són ciutats localitzades en nodes centrals ben comunicats o que, històricament, han tingut un gran pes en la identitat d’un territori determinat.
La funció cultural: Ciutats que tenen grans museus i edificis monumentals o que es dediquen a organitzar concerts, congressos, festivals i tota mena d’espectacles artístics. Algunes ciutats presenten una funció religiosa (Santiago de Compostela) i educativa i de recerca amb grans universitats (Salamanca).
La funció lúdica i turística: Hi ha ciutats que tenen com a funció principal el turisme i l’oci, sigui gràcies als atractius del seu patrimoni cultural o històric (Granada o Tarragona) o als seus elements naturals (Santa Cruz de Tenerife). Els visitants incrementen tant la població temporal de la ciutat i els problemes i les necessitats com els beneficis econòmics. Moltes ciutats, davant el declivi de la indústria clàssica, aposten per atreure turistes amb campanyes de màrqueting, organitzant actes o construint edificis espectaculars.
La funció militar: En el passat moltes ciutats es van fundar per portar a terme aquesta funció, eren zones que servien de refugi, fortalesa o base estratègica. És el cas de Tarragona.
Centre històric = cultural, comercial, administrativa i serveis.
Eixample =administrativa i serveis, residencial
Barri suburbial i suburbà = residencial
Polígon industrial = industrial
Exercici selectivitat
es distingeix, d’una banda, el centre històric o nucli antic, format per una trama de carrers estrets i traçat irregular, sense planificació, al voltant de grans edificis com esglésies i palaus, i, d’altra banda, l’eixample, una trama ortogonal, amb un traçat geomètric i perpendicular dels carrers, que són amples i regulars.
El centre històric, nucli antic o ciutat preindustrial, pot tenir un origen romà o medieval. Els eixamples responen al creixement de les ciutats industrials que s’inicia a mitjan segle XIX i continua en el XX.
La funció administrativa i de serveis acostuma a desenvolupar-se a les parts més cèntriques de la ciutat, normalment al centre històric, també la funció comercial i turística. Al centre històric, també hi ha barris antics habitats per població de classe baixa o marginal juntament amb zones gentrificades amb residents de classe benestant.
Els eixamples van ser concebuts inicialment per exercir una funció residencial orientada a les classes benestants. Actualment, continuen tenint aquesta funció, encara que les classes benestants s’han traslladat a altres zones de la ciutat més exclusives i que molts habitatges són ocupats per oficines i persones amb un poder adquisitiu més baix. També acull funcions administratives, de serveis i comercial.
Els carrers estrets i irregulars dels nuclis antics dificulten el transit de vehicles, i molts d’ells s’han convertit en carrers de vianants. En canvi la geometria i l’amplada dels carrers dels eixamples faciliten la circulació de tot tipus de vehicle.