1HISTORIOGRAFIA GREGA

Justifiquen la seva manera de fer, s’allunya dels relats mítics, parlen del passat a intervencions de herois o reis desconeguts. La tasca de l’historiador és la persona que decideix si la intervenció val la pena i si és fiable, és com un jutge. La història es centra en el particular i les seves accions durant la seva vida, en els detalls, diu Aristòtil. L’Àsia Menor: es pot parlar d’unes persones que separen el mite i a reality, el que ens interessa son els fets que podem demostrar. L’historiador ha de jutjar si una cosa o text és veritable. Hecateu de Milet explica que el que ell escriu és segons les coses verdaderes, ja que els escrits dels grecs, segons ell, són ridículs. Heròdot va consolidar les causes dels fets històrics, una guerra, etc…  Al text d’Heròdot es mostra un altre gran element: entendre el perquè certs personatges han tingut prestigis i altres no. Utilitzarà les guerres mèdiques, gràcies als lligams culturals, va buscar la seva metodologia de les causes. Pels grecs, hi ha una concepció molt clar de què és propi i què és bàrbar (extern). Per ells, la història es centra a grècia, i es contextualitza amb el seu entorn, però es centra  Grècia. Es fia del què li expliquen, però no del tot, després confirma si és veritat. Tucídides: el contrari d’Heròdot, explica una història concreta, va viure com a adult les guerres del Peloponès. Explica la guerra durant té lloc, narra el conflicte a mesura que es desenvolupa. A més, busca les causes llunyanes i immediates, a més d'informar sobre la guerra. Consulta altra tipus d'informació sobre tractats, cartes… no obstant, li dóna molta importància al testimoni oral. Vol generar naturalitat, traslladant discursos fets per diferents líders dels bàndols, transmet la idea i l’esperit del discurs, amb l’objectiu de fer saber la dificultat que té una acció militar. Ell considera que la guerra ha sigut determinant per marcar als grecs després d’una guerra civil. Això a través de la oratòria i dels discursos. Polibi: creu que la història és una ciència que descobreix lleis de revolució. L’objectiu és entendre les institucions del món romà. Escriu una història universal del mediterrani, fent referència a l’imperi romà. Es fixa més en els valors de la societat, el seu relat passa a ser més dinàmic, en comparació a Tucídides. Vol mostrar al lector què fa als romans especials per conquerir tot el món sencer. Té una narració plena de contingut viu i amb una qualitat estètica que aportarà a les seves històries un sentit pragmàtic. Creu que l’historiador té la tasca de cercar les causes d'un conflicte. Plutarc: l’antítesi de Polibi, ja que no aspira a escriure una història universal i la fama li arriba entre els seus contemporanis i els seus futurs. Els seus primer paràgrafs són per justificar la seva obra.  Sal·lusti: va néixer a Amitern, a la Itàlia central dins una família plebea però benestant. Fidel partidari de Cèsar, va fer una destacada carrera política com a homo nouus arrenglerat entre els populares. Titus Livi: la seva obra s’ha perdut. Es conserven d’ell unes 2000 pàgines de la seva obra, de 142 llibres. El seu discurs és com August s’ha regenerat de nou Roma, és moralista, patriotera, gràcies a August s’ha acabat la Guerra Civil, es va acabar la República, aquest va ser assassinat per ser declarat dictador perpetuitat, ja que ell considerava que Roma no es pot governar republicanament. El seu patriotisme el du a suprimir molts detalls que podrien entelar la bona imatge que vol donar de Roma i d'alguns dels seus dirigents.

HISTORIOGRAFIA IMPERIAL --> Té un petit problema: emperadors apliquen la censura, a partir d’ara, serà una historiografia apologètica, afavoreix a l’emperador. Amb l’imperi, la oratoria desapareix, ja que no tothom pot dir el que vol, però es cuida la escritura i retòrica.  Alexandre el gran passa a primer plà, com a model per a molt emperadors. Pels romans, el suïcidi és una acció d’honor, però el cristianisme el va criminalitzar. Tàcit: va escriure 2 obres: Històries i Annals, on explica una dinastia corrupta, una crítica a la dinastia Iulia Claudis. Una frase famosa seva es: Sine ira et studio.: imparcialitat. Suetoni: escriu biografies, la reforça com a gènere literari. La seva obr més famosa és Les Vida dels dotze Cèsars (De uita duodecim Caesarum), una col·lecció de retrats de Juli Cèsar i de tots els emperadors des d'August fins a Domicià.

HISTÒRIA AUGUSTA: 30 biografies titulades Vitae Caesarum que inclouen als emperadors dels segles II i III, des d'Adrià (117-138) a Numerià (283-284).  Ammià Marcel·lí: va ser l'últim gran historiador pagà de la literatura llatina. Ens parla d’un emperador romà, Julià. Va reinstaurar el paganisme a l’imperi romà.

HISTORIOGRAFIA TARDANA I BIZANCI --> Concepte que es va crear als anys 60. Per influència de Gibon, amb una obra de decadència de l'imperi romà. Després es va canviar per baix imperi: alt imperi és fins al final s. II d.C. A partir del s. III d.C fins a la seva caiguda de l’imperi romà.  Van etiquetar l'edat antiga així, i l’edat mitjana no, ja que no tenen consciència de que eren al mig. L'antiguitat tardana es creu que comença amb Dioclecià. Ara es diu que l’antiguitat tardana s’acaba amb l’arribada dels àrabs. El tret que marca la antiguitat tardana és el triomf del Cristianisme, el canvi religió perseguida es transforma en perseguidora: el temps va passar de ser psíquic a lineal, que va desde la creació fins a la encarnació al judici final. D’alguna manera es parla de la fletxa del temps, per exemple, un eix cronològic està influenciat pel Cristianisme.  El Cristianisme va lluitar molt fort per cristianitzar el temps, només va canviar el nom d’un dia: Diumenge, el Dies Dominicus. Només va canviar tots els dies de la setmana a Portugal, allà si es va cristianitzar el temps. A partir del s.VI, s’imposarà el a.C i d.C. És molt important, ja que canvia la nostra relació amb el temps. *El providencialisme és una filosofia de la història: defensa que tot el que passa és que Déu maneja els fils de la història, som marionetes de Déu. Té el dó de veure el que passarà abans que succeeixi, alguns serem jutjats i anirem al cel i altres es cremaran a l’infern. El cristianisme crea, sobretot a partir de l'edicte de Milà (313), en què es reconeix la llibertat de culte, una literatura apologètica, per polemitzar amb els autors pagans contemporanis.  - Historiografia: Eusebi de Cesarea (ca. 275-339: Vita Constantini, Crònica, Història eclesiàstica), Sant Agustí: metahistòria (Ciutat de déu: saqueig de Roma del 410), Orosi (ca. 383-420: Historia adversus paganos)-- universalista, apologètica, linial i providencialista, però no és un esquema aplicable a tots els historiadors i les seves històries. - Cronografies medició del temps i dates (Juli Africà, ca. 160-240) ordenen les dates des del 5500 a.C. a la seva època: 221, època d’Heliogàbal.  - Dionís l’Exigu (ca. 470-554) estableix l’anno domini o naixement de Crist en el 753 ab urbe condita (marge d’error d’uns 4 o 7 anys), dominant a Europa a partir de Beda (Història eclesiàstica) al segle VIII, consolida la manera de datar a Europa. Es passa d’una concepció cíclica del temps a una concepció lineal: caiguda (pecat), penitència i salvació.

ÈPOCA MEDIEVAL --> A partir del Cristianisme, treballem el temps amb un eix cronològic, el final és el Judici Final, acabarà amb l’Apocalipsi: un gran incendi i es crema tot, les ànimes són jutjades. Les que respecten les normes del Cristianisme, es salven i les que no, van a l’infern. *Gregori de Tours: escriu una història dels francs, diu que són descendents dels Troians. Volien vincular-se amb un societat del passat.  Isidor de Sevilla: Chronica mundi. La seva obra és Etimologies: tipus de enciclopèdic, es tracta d’una complicació en la qual s’emmagatzema, sistematitza i condensa tot el coneixement del seu temps. Chronica: està la paraula temps, als autor cristians vol dir que acostuma a escriure desde la creació fins a la seva època . Beda el Venerable: és el que va imposar l’anno domini, és un calculador experimentat, estableix una correlació entre les cronologies romana i cristiana. És un sant que és màrtir.

Historiografia bizantina: es fa a l’imperi romà d’orient --> Escrita en grec. / Es considera continuadora de l’imperi romà. / Pren com a model la historiografia grega, especialment Tucídides / Cròniques: Eustaqui Epinafeu, Joan Malalas, Chronicon paschale, Jordi Sincellus…

ÈPOCA MITJANA - CRISTIANITZACIÓ DEL TEMPS:  --> No hi ha acord quan comença, i es considera que acaba al s. XV. Domina el teocentrisme: els creients, que coneixen la biblia, tenen una figura central creadora, que és Déu, si veiem altres civilitzacions cambiaria la meva forma de veure el món. La cristianització de l’espai és més fàcil: si anem a Tarragona, l’amfiteatre hi ha una església, on hi ha restes paganes, la transformem en un espai cristià. El temps s‘aconsegueix cristianitzar amb l’anno domini, excepte els mesos de l’any o els dies.  --> **Oratores: membres de l'església, tenen el patrimoni i domini de la cultura. / **Bellatores: cavallers que fan la guerra / **Laboratores: els que treballen, els serfs de l’edat mitjana Són els tres ordres de l’edat mitjana. Com una època es representa a sí mateixa. Nosaltres considerem una diferència els que són autòctons i els que son de fora. La imaginació es va imposar a la fantasia, la primera és una facultat de l’enteniment, de crear imatges, no tenen que ser de caràcter fantasiós. Quan l’imaginari medieval és com es veuen a si mateixos. Els imaginari ordre medieval es com es veuen a sí mateixos ordenats en 3 ordres. La pròpia història no té la mateixa posició que a l’època grecoromana. Arribem a una història medieval, tenim una ortodòxia al cristianisme. L’autor principal de les obres serà el clergat i els monjos, l’única part de la població que estan alfabetitzats. Tenen temps per copiar manuscrits i redactant de nous. Acabaran creant nova història i transmetent la anterior que han copiat.  Gràcies a la voluntat de conservar el textos antics, ens han arribat al present les obres gregues o romanes. No obstant, el fet d’anar copiant fa que hi hagi una acció d’envelliment del text: suprimir algune coses o afegir coses al text original. Intentar arribar a la versió més antic és millor, serà la versió menys modificada. És similar al joc del telèfon. Tots aquests personatges occidentals cristians i grecs o romans tenen un cert nivell de cultura elevat, es dedicaven a fer història: a l’època ja passen coses simultàniament; es construeix una història comuna; grans narratives històriques. En aquest moment l’autor no fa grans interpretacions històriques, ni causes ni conseqüències, sinó un annal, narracions, biografies: explicacions objectives de fets històrics. Amb una orientació molt clara cap a la religió, el centre serà sempre la religió. No obstant comencen a sortir biografies de reis i de històries bèl·liques, però la majoria d’obres són religioses. Aquest annals són un 10% de la producció escrita. L’altre 90% són bilbies, literatura religiosa, l’altre és minoritari i secundari. En aquest moment surt i popularitza la crònica: narracions de reis i de regnes, amb la mentalitat d’explicar la història d’un poble o regne. Les primeres es dedicaran a detalls que l’autor afegeix a la seva obra, expliquen una història dins de la història que vol narrar. --> Isidor de Sevilla: escriu unes històries que va del món romà fins a la seva època (visigòtica), incideix molt en l’anterior punt: va fer una etimologia del llatí. Dins d’aquesta obra, cola constantment notícies històriques i curiositats.  Aquestes fonts basant-se en altres fonts, els autors diràn que parteixen d’unes fonts. Obres de Plató, Aristòtil, Tit Livi… són a la disposició dels monjos. Ells sumen els seus punts de vista als dels autors clàssics. Es troben en un món menys interconnectat, a diferència del món romà. Les comunicacions són més difícils; excepte comerciants i militars, la gent no es mouen del seu poble. Per això, l’accés a documents històrics pels monjos és limitat. Es basaran en fonts orals, per parts dels comerciants, altres monestirs… Un punt que no canvia són les cronologies: estan a la mateixa mentalitat que abans; la religió és tot, l’inici i final de les coses. Tenen sempre un punt religiós a totes les obres. Tot acaba lligat amb la religió. oLes maneres d’explicar les coses també és important: avui dia es fa servir una narració marcada, en aquell moment és molt clara: marcada de la manera de pensar dels personatges, sobre les històries. Fan servir recursos de la lírica i literatura, entre fet històric i un altre explicar alguna història o curiositat… El que fan és anar escrivint sense planejar-se cap guió, això explica les històries o curositats paral·leles que apareixen entre les històries narrades. Les obres estan escrites pels monjos per a ells mateixos, ja que la societat no està alfabetitzada, però això impolsa la figura del trobador.